Blog proactiu de l'Arc Mediterrani (Arc46)

Referents i recursos per al procés d'orientació 

.

Curs-seminari a distància. "Referents i recursos per al procés d'orientació educativa al Centre". Coordina: Antoni Ramis.  

.

Objectiu: Reunir en una única eina el conjunt de referents i recursos que es puguin necessitar per a realitzar la funció i activitat orientadora. 

.

Contingut: 

.

1 Models personal, social, educatiu i orientador pels que ens guiam en la nostra funció orientadora. (Setmanes 1, 2 i 3)

.

2 Funcions de l'orientador i dels altres membres del departament d'Orientació. (Setmana 4)

.

3 Pla anual d'activitats del DO. Contingut als àmbits de suport al procés d'ensenyança-aprenentatge, del Pla d'acció Tutorial i del Programa d'Orientació. (setmanes 5, 6 i 7)

.

4 Bases de dades necessàries per al DO: Tutors/es, Alumnes, dades generals. Alumnes, dades específiques segons característiques. (setmanes 8 i 9)

.

5 Distintes fitxes de recollida d'informació. (setmana 10)

.

6 Distints models d'informes i consells orientadors (setmanes 11, 12 i 13)

.

7 Distints recursos d'orientació, tutoria, atenció a la diversitat i assessorament educatiu i psicopedagògic. Altres referents i recursos. Elaboració de l'instrument global (setmanes 15 a 20) 

.

Metodologia: Aquest curs-seminari es farà a distància, utilitzant la plataforma formativa Dokeos (si algú ens fa mal bé la plataforma, com així va ser el curs passat, el fariem per correu electrònic). Calculam 5 hores setmanals (una diària de dilluns a divendres, tot i que l'alumne/a es pot organitzar el temps com millor li sembli), si és possible, utilitzariem el xat privat per a una posta en comú setmanal, un dia i hora fitxos a la setmana. 

.

Avaluació: Tots/es els/les alumnes, que vulguin acreditació del curs-seminari, realitzaran una memòria final (la poden anar redactant al llarg del curs) d'entre cinc i deu pàgines DIN A4, a un espai i mig, lletra Arial 11, en la que es reflecteixin les activitats realitzades. 

.

(Aquest curs, que és gratuït per a tots els orientadors i orientadores de l'AOIB, el pots fer sol·licitant-lo, per correu electrònic, a escolaweb10arrovagmail.com , indicant, nom i llinatges i centre on treballes. Igualment te pots inscriure directament: Formulari d'inscripció . El curs es farà, a distància, per Internet, entre novembre i abril, ambdós inclosos, amb una carrega lectiva de 100 hores. Aquest curs tindrà un màxim de 20 orientadors/es membres que es seleccionaran per rigorós ordre de sol·licitud, entre el 9 i 31 d'octubre. Els orientadors i orientadores que realitzin aquest curs-seminari rebran el CD eina conjunt global de referents i recursos per a l'orientació).

. 

Palma, 9 d'octubre de 2006  

L'OEC de seguida (llevat alguns sectors interns que hi veien certs aspectes "positius") es va mobilitzar contra el Pacte social de la Moncloa en defensa aferrissada dels interessos de la classe obrera i sectors populars. D'ençà de la mort del dictador la situació política s'havia agreujat enormement. No sols existien (i de forma permanent) les mobilitzacions dels treballadors; Euskadi, Catalunya, Galícia, bullien d'efervescència nacionalista, republicana i anticentralista. El pla imperialista-burgès de "renovar alguna cosa per a no modificar res del franquisme" estava en perill si no es "domesticava la classe obrera i els pobles de l'Estat", com diu Agustín Moreno, de CC.OO., en el llibre (De los Pactos de la Moncloa al AES) que hem comentat en el capítol anterior.

Fa poc, el diari El País (fascicle número 10 de la seva història de la transició) escriu des d'una òptica ben diferent de la nostra, però que situa molt bé quin era l'estat mental de la burgesia en aquells moments dramàtics (gener de 1976), quan encara no s'havia consolidat el model occidental de democràcia burgesa i l'Estat espanyol podia derivar cap a una federació de repúbliques socialistes no controlades per l'imperialisme mundial: "En el mes de enero de 1976, Madrid es sacudido por un movimiento huelguístico sin precedentes, que pronto se extenderá al resto de España. Los efectos de la primera crisis del petróleo, que habían llegado en el otoño de 1973, se empiezan a notar con dureza: descenso de los beneficios de las empresas, aumento del déficit externo, de la inflación y del paro, disminución en el crecimiento de la economía, frenazo de la inversión privada, etcétera)".

En un llibre escrit per quatre militants del PCE (Madrid en huelga. Enero 1976) es pot copsar ben clarament quina era l'explosiva situació de l'Estat en el començament de la reforma política.

Escriuen els militants carrillistes Víctor Díaz Cardiel, Juan Francisco Plá, Alfredo Tejero i Eugenio Triana:

"Durante dos meses, Madrid ha sido el escenario de un movimiento huelguístico que ha afectado a prácticamente todas las ramas de la producción y a numerosos servicios públicos. La ciudad se ha quedado prácticamente sin taxis, sin metro, sin correspondencia. Las manifestaciones se han sucedido en todos los puntos de la capital y de la periferia industrial. Durante semanas, decenas y miles de trabajadores se han venido reuniendo a diario en asambleas en las que discutían el curso de su acción... decenas de conflictos estallaban y se apagaban sin que la huelga dejase de crecer. El sindicato oficial se veía desbordado con convocatorias lanzadas desde sus propios órganos comarcales y provinciales".

En el llibre d'Editorial Zero Las luchas autónomas en la transición democrática escrit pel Colectivo de Estudios por la autonomía obrera i publicat l'any 1977 podem llegir (pàgs. 12-13): "'Que la crisis no la paguen los trabajadores', vino a ser la idea de fondo que estuvo presente en todas las luchas y, como consecuencia, el rechazo del pacto social. Para unos, lo que se imponía era 'las libertades', frase mágica. Para otros, el Gobierno Provisional. Para aquellos el proceso Constituyente, etc., etc... Para todos la amnistía general y total, tanto política como laboral.

'En este contexto, las luchas obreras se extendieron de unos sectores a otros, dándose un amplio ejercicio de la solidaridad obrera, económica. Lucha contra los despidos, por la readmisión de todos, por la libertad de detenidos, apoyo y sostenimiento de las reivindicaciones, huelgas, etc...

'Las luchas tienen una base Asambleísta. Bien es cierto que no todos defienden la Asamblea de la misma forma. El abanico va desde los que tienen la Asamblea como mero marco de información y refrendo de líderes, hasta los que defienden que la Asamblea se debe ir constituyendo como órgano soberano... las luchas en las que predominan las características de organización asambleístas, son al mismo tiempo las más firmes y decididas en la oposición a los planes capitalistas, y las más combativas en la decisión de extenderlas y generalizarlas a los otros sectores del movimiento obrero".

La burgesia... i el mateix PCE (també el PSOE) havien d'aturar tot aquest esperit combatiu si volien portar endavant la reforma del règim, la consolidació de la monarquia, la "sagrada unidad de España", etc. El País diu (Memòria de la transición. pàg. 165): "Los acuerdos de la Moncloa abrieron la transición económica". I el màxim responsable en qüestions econòmiques (era vicepresident d'aquests temes), l'economista Enrique Fuentes Quintana, accepta l'opinió que el Pacte social de la Moncla ajudà a crear el clima de pau social i tranquil× litat política que es necessitava per a aprovar la Constitució sense entrebancs, i significà la primera mesura seriosa per a evitar la constant pèrdua de beneficis de la patronal (s'anà aturant l'ampli moviment de vagues revolucionàries d'aquells anys). Com diu aquest economista: "O pactábamos o la Constitución podía quedar en entredicho".

Els comunistes de l'OEC refusàrem els pactes dinou anys abans que Agustín Moreno i els crítics de CC.OO., que ara en qüestionen la validesa i denuncien el paper nefast que tengueren per als treballadors. Pel desembre de 1977 les publicacions internes d'OEC (instruccions per a quadres de direcció i militants), la premsa del partit, analitzàvem aquestes conseqüències negatives. "Es tracta de congelar els salaris per aconseguir així un augment dels beneficis empresarials. És un vertader pla d'estabilització capitalista oferint, tan sols, alguns hipotètics avantatges vaporosos i inconcrets.

La revista "Servir al Pueblo", portaveu del Moviment Comunista, en el número 86 (de la segona quincena de novembre de 1977) comenta: "La firma del Pacto de la Moncloa ha marcado un importante viraje en la situación del Estado español.

'Por un lado, consagra una política para hacer frente a la crisis económica sobre la base del aumento de los dividendos capitalistas y del fenómeno de la inversión privada, dando por buenos el aumento del desempleo y la reducción del poder adquisitivo de las clases trabajadoras.

'Estas medidas, de las que hemos hablado ya abundantemente en estas páginas, han sido interpretadas por la clase obrera como una agresión injustificable contra sus intereses más elementales. De ahí que las reacciones contra el Pacto de la Moncloa se hayan multiplicado en todas las naciones y regiones".

De seguida els nostres camarades, es pot dir que la major part de l'esquerra revolucionària i el nacionalisme no-burgès, adoptaren resolucions i feren anàlisis molts semblants. Silenciats per la premsa oficial, comptant únicament amb els recursos dels militants foren repartits diaris de les respectives organitzacions, impresos milers de fulls clandestins, es feren aferratines, es pintaren cartells per a col× locar a places públiques, carrers, estacions de metro i autobús, col× legis i facultats universitàries... Anàvem contra corrent. Però els revolucionaris sempre hem nedat contra corrent!

Amb la LCR, el POUM, el MC, realitzàvem sovint accions conjuntes, tant a les Illes com a la resta de l'Estat. CNT i PORE eren igualment actius en el combat contra la "sagrada unió" de l'esquerra oficial amb el capitalisme. El PCE(ml) tampoc no restà aturat davant l'embranzida antipopular de la burgesia i els seus aliats reformistes. La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, que pertanyia a la IV Internacional) escrivia contra els pactes en fulls que repartíem per obres, hotels, instituts i mercats. En els articles explicatius contra el Pacte Social de la Moncloa que sortien en la revista Combate (portaveu de la LCR) s'analitzava la situació econòmica de l'Estat espanyol, la inflació salvatge (d'un 30%), que colpejava els salaris, els controls dràstics que volia imposar el Govern (amb consentiment de PCE-PSOE), la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que la signatura comportaria (i va comportar!). Per posar-ne un exemple: si en aquells moments la inflació era valorada en un 30% anual (amb tendència a l'alça), els Pactes de la Moncloa posaven uns límits als augments salarials d'un 22%. La qual cosa, per qui tengui dos dits de front, volia dir que d'un cop els treballadors perdien entre un mínim del 8 i un màxim del 10% del seu poder adquisitiu.

Només aquesta mesura -sense comptar les altres- implicava un ajut de 400.000 milions de pessetes per als empresaris.

El Pacte també feia possible que setanta-un productes bàsics per a l'alimentació i subsistència diàries del poble, pugessin de preu sense permís del Govern ni cap control.

S'analitzava igualment l'atur que suposaria la signatura d'aquell compromís amb el capital. Els economistes independents donaven les xifres de tres-cents mil aturats més cada any i amb una tendència a l'augment permanent. Els 100.OOO milions destinats a obres públiques i subsidi d'atur (40.OOO i 60.000 milions respectivament) no podien solucionar un greu atur de més d'un milió i mig de persones.

Igualment la disminució de l'aportació empresarial a la Seguridad Social no feia més que augmentar els beneficis empresarials, que després no revertien en escoles, hospitals, més llocs de treball, etc.

El pressupost que assignava el Pacte als aturats només podia cobrir uns sis-cents mil aturats i aturades amb un miserable salari de quinze mil pessetes mensuals. Els revolucionaris ens demanàvem... ¿què es farà del milió de treballadors i treballadores que resten sense assegurança?

Llegim en un número de la Voz de los trabajadores (diari de l'OIC a nivell estatal): "El objetivo esencial [del Pacte] es alcanzar una racionalización y transformación del modelo productivo y de desarrollo capitalista en beneficio particular del gran capital finaciero e industrial. Para consolidar ese tipo de economía de mercado tipo occidental se necesita: acabar con la combatividad de la clase obrera, aplicar una drástica congelación salarial, un reforma fiscal antiobrera, medidas que vayan en camino de regularizar el despido libre. Se trata, en definitiva, pese a que lo oculten las direcciones del PCE y del PSOE, de un autentico plan de estabilización contra la clase obrera y el pueblo".

Una altra qüestió que preocupava als comunistes (de l'OEC) era comprovar que es preparaven per a liquidar políticament totes les conquestes aconseguides pels treballadors en els deu darrers anys de lluita. I, concretament, allò que burgesia i reformisme volien fer era acabar amb les experiències de democràcia directa (les assemblees i les coordinadores d'assemblees, consells i comitès de fàbrica amb poders reals) per tal d'anar implantant un sindicalisme pactista, hipotecat a l'Estat i a la patronal (a causa de les subvencions que rebria pel seu constant ajut a la consecució de pactes favorables a la patronal), que en cap moment qüestionàs la monarquia, la "unitat d'Espanya" i l'economia de "lliure mercat". Nosaltres, al contrari, lluitàvem per aconseguir que el futur sindicalisme fos revolucionari, anticapitalista, capaç de lluitar per l'autodeterminació de cada nacionalitat oprimida per l'Estat. Aquest sindicalisme de classe hauria de recolzar-se no en buròcrates sindicals pagats per l'Estat, sinó, ben al contrari, hauria d'estar bastit sobre els consells i comitès sorgits de la més autèntica democràcia directa. Volíem que la burgesia reconegués legalment els consells i comitès. Que aquesta nova forma de sindicalisme fos reconeguda.

Es tractava també d'evitar la divisió sindical fomentada per PCE i PSOE. L'objectiu era anar concretant una poderosa Central Unitària de Treballadors que pogués fer front a les envestides de la patronal i de l'Estat imperialista. Amb el temps hem comprovat que els partits signants dels Pactes de la Moncloa el que volien precisament era tot el contrari.

Malgrat que intel× lectualment sabíem del paper de bomber de la revolució que arreu del món feien l'estalinisme i la socialdemocràcia, encara ens faltava comprovar-ho en la pràctica de cada dia, a Mallorca, dins les nostres fàbriques, barris, hotels i facultats.