Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

L’imant destructor dels Esventraments. Angel Gener

satalaieta | 16 Abril, 2007 22:21


Angel Gener

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

L’imant destructor dels Esventraments

Cent Raons per Preservar les Trames Medievals:

L’imant destructor dels Esventraments

.

Sa Talaieta Petita i l'Arc Mediterrani (el 46) agreeixen aquesta nova col·laboració que ens ofereix l'historiador, llicenciat en "Història de l'art" i company Angel Gener.  Dir que aquest artícle ja ha estat publicat a "Mirall", una revista de l'Obra Culturar Balear OCB. Moltes gràcies.

Imaginem-nos caminant per un bell carrer del nucli medieval de Ciutat, veient-nos entrant a un singular casal amb enteixinats mudèixers. Vegem un gran pati renaixentista, un trespol venerable de pedra viva amb còdols, un jardí vora una galeria classicista monumental i encantadora. Però facem només un exercici d’imaginació, perquè carrer i casal foren destruïts devers 1960. Un com a resultat d’un esventrament i l’altre, indirectament, també. Perquè els esventraments actuen com a imant de futures destruccions al seu entorn immediat. El palau, declarat Monument historicoartístic el 1951, era Can Verí. El carrer, qualsevol dels voltants, qualsevol dels que desaparegué amb la Reforma interior de l’Ajuntament de Palma de 1943, posem la continuació de Sant Feliu passat el Born. Ja esmentàrem el cas en el darrer escrit i ara pensam que hi hem de tornar incidir.

Els plans de reforma d’Alenyar, Bennàsser i Alomar

Els tres coincidiren en la mateixa i penosa idea com veurem tot seguit. Alenyar el 1912 féu un avantprojecte de reforma interior de Palma, hi figurava la idea d’obrir un nova via entre Cort i es Born. Una via que, només en part, s’arribà a construir, això suposà l’inici del carrer Constitució eixamplant brutalment l’antic carrer del Born. El 1917 l’Ajuntament aprovà el projecte de Reforma interior de Bennàsser, suposava obrir diverses vies de penetració a la ciutat antiga i per tant terribles esventraments o  destruccions de la trama de carrers d’origen medieval. El 1943 l’Ajuntament aprovà el Pla de Reforma interior d’Alomar, una de les, també terribles intervencions, incidia en la vella idea d’Alenyar i Bennàssar de comunicar Cort i es Born. Així que per aconseguir-ho, uns anys més tard, s’obrí el carrer de Constitució que, sortosament, no es perllongà més enllà de la plaça del Rosari.  

Sant Feliu despenjat

Faríem un exercici d’immodèstia, de xovinisme, si dèiem que Sant Feliu és un dels carrers medievals més bells i singular d’Europa. O si el comparàssim amb el fascinant carrer dels Cavallers de Rodes, o amb algun venerable carrer de Lucca o de Sena. Sí, potser la faríem massa grossa. De fet ja la hi estam fent. Però, posats a fer comparacions agosarades, podríem dir que Sant Feliu és més viu que l’esmentat carrer de Rodes (una mica massa “tocat i posat”), que les seves formes arrodonides són més dolces i poètiques o que Ciutat té la mar mentre que Lucca i Sena en són molt lluny. Però no comparem que tot són ciutats i carrers interessant i els mèrits d’una cosa no resten els de l’altra (efectivament, comparar és restar, no comparar és sumar). Tanmateix tenguem ben present que Sant Feliu és sinuós, té unes perspectives trencades encisadores, és ple d’edificis interessants. Però també hem de dir que el carrer quedà tristament despenjat, seguir-lo i arribar al Born suposa un esglai final, perquè passat el passeig no hi ha la continuïtat que la lògica de Sant Feliu ens fa pressuposar. La continuació ens la dóna un carrer ample, pretenciós, adotzenat, sense encant; avui aquesta continuació ens l’ofereix el carrer de la Constitució. Per comparació Constitució se’ns apareix així, inadequat, massa ample, de manera que Sant Feliu queda despenjat, coix. En canvi hi havia un carrer estret que seguia a Sant Feliu, un carrer que n’era la continuació lògica: el desaparegut carrer del Born. Un traçat medieval que fou tristament destruït, com dèiem més amunt, per aquest nou carrer de la Constitució (pobra Constitució, quin carrer li han dedicat)

Les excavacions a la Constitució

De vegades sembla com si els morts volguessin reviure, o és que no són tan morts? es tracta només d‘un estat crític? Només un estat d’inconsciencia? Un coma superficial? El fet és que devers l’any 2000 es feren unes excavacions al carrer Constitució, s’hi volia fer un pàrquing subterrani, les desgràcies no venen mai totes soles. Llavors s’esdevengué una feta que fascinà els ciutadans, semblava que un mort volia reviure. Compareguéren línies de façanes definint un carrer estret, restes de les cases corresponents: finestres, rajoles de cuina. Lògicament es tractava del carrer o carrers d’origen medieval borrats del mapa per fer el nou traçat de Constitució. El fet suscitava una atracció morbosa per part de la ciutadania que, delerosa, esgarrava la xarxa de plàstic amb la qual l’Ajuntament semblava que volia amagar la feta. Pensam que la morbositat era curiositat, una lamentació inconscient per una pèrdua que els ciutadans captaven però no se’ls acabava de fer entenedora.

L’efecte destructor de l’esventrament dels anys 1950-1960 es feia patent i la gent volia saber, volia conèixer. Hi hagué després altres troballes arqueològiques i tot plegat comportà que es desistís de fer el pàrquing (potser ho pagà el carrer d’Antoni Maura, després se n’hi féu un malgrat les restes romanes i califals que s’hi trobaren). D’altra part, la destrucció associada a Constitució i al traçat del veïnat nou carrer de Tous i Maroto, feta dècades enrere, sembla que esbudellà el jardí de Can Verí i convertí els seus darreres en davants (o cosa semblant, potser hi havia una placeta als darreres, malhauradament avui ningú no se’n recorda). Tot plegat suposà un empobriment del casal alhora que una enorme plusvàlua urbana del seu solar. Tan forta que no es pogué frenar l’afany especulatiu i  devers 1960 s’esbucà el palau. Efectivament, els nous traçats provoquen grans plusvàlues al seu entorn i acaben provocant altres destruccions.

L’efecte imant destructor a la Protectora i la Concepció        

Com su allà, a Jaume III. En aquest indret l’esventrament associat a l’obertura del carrer el 1953, serví d’imant d’atracció perquè devers 40 anys més tard s’esbucàs tota la illeta de la Protectora, Can Ribera, el Pi, Bordoi. S’en conservaren d’alguna manera les façanes originals mentre que l’interior no hi tenia res a veure, aparegué una tipologia estranyíssima de blocs d’edificis amb espai buit al mig practicable des del carrer. L’absurd arribà a l’extrem de figuracions de portes d’entrada d’edificis autònoms, que ni són portes, ni entren enlloc, ni corresponen a edificis autònoms... A l’altre costat, s’arribà a esbucar devers 1980 una altra illeta completa: Concepció, Montcada, Can Serra de Marina, Sant Martí. El cas potser no és tan pervers però d’alguna manera ens repugna més que l’anterior, si d’una part la intervenció és més sincera, a nivell de paisatgisme de carrer és molt pitjor i no deixa d’ésser hipòcrita. Aquí la hipocresia ens la dóna la utilització d’uns materials i formes nostàlgics amb el passat mentre que determinades formes evidencien els recursos dels nous materials, una altra vegada el llop que es vol disfressar amb pell de xotet i, tanmateix, mostra el llautó. Efectivament, tot un costat del carrer de Sant Martí té la façana completament volada a partir del primer pis. Una cosa més repugnant i antiestètica, més en desacord amb els pressuposts, possibilitats constructives i les formes de l’arquitectura tradicional, és impossible. Entretant la nova illeta, al carrer dels Montcades, ens mostra una galeria barroca o barroquitzant vilipendiada i reconstruïda al bell mig del desastre. Galeria que, per descomptat, creiem que no s’hauria d’haver separat mai del lloc on es construí (probablement un casal de l’indret penosament destruït per l’efecte imant de l’esventramento de Jaume III, a finals del XIX hi havia el Govern Civil).

Divulgació de la crítica als esventramentosEl 1948 Alomar fa els projectes per algunes de les noves cases que s’han de fer a Jaume III. Així sorgeix la façana de la casa Villalonga Mir i les dues subsegüents, també projecta la reforma del palau Truyols amb la nova façana cap al Born. Però el que avui ens sorprèn és que la Societat Arqueològica Lul·liana proposàs el nom de Jaume III per al nou carrer projectat per Alomar. L’entitat havia destacat en la defensa del nostre patrimoni des de la seva fundació. Sorgí el 1880 amb la intenció de divulgar-lo i protegir-lo. Per exemple: en el seu moment protestà per la destrucció de la Porta de Santa Margalida de les murades de Palma, també sol·licità reiteradament que els bous de Costitx tornassin a Mallorca. En canvi quan s’havia de traçar el carrer porticat de la reforma número 1 del pla de 1943, sol·licità que se li posàs el nom de Jaume III. És a dir, d’alguna manera participà del desastre, com si ho aprovàs. Quina llàstima, pensam que hauria estat molt millor mantenir-se’n al marge, no embrutar-s’hi. Perquè, almenys les entitats i persones amb certa responsabilitat en la protecció i divulgació del nostre patrimoni, sembla que seria desitjable que tenguessin cert sentit crític amb la seva destrucció, més si és massiva. Sembla que seria desitjable que, a més, divulgàssin o expressàssin públicament aquesta actitud. Per descomptat que han passat molts d’anys de la feta i suposam que avui, la Societat Arqueològica Lul·liana valoraria la reforma de 1943 molt negativament. Però avui, malhauradament, encara passen coses semblants en altres àmbits. Per il·lustrar-ho, volem citar ara una anècdota que ens demostra que no sempre es té un sentit crític amb la destrucció del patrimoni. En un recorregut dels que s’organitzen per conèixer el centre històric de Palma, la monitora de l’itinerari comentà de Jaume III que el carrer era el resultat d’un esventramento. Fins aquí molt bé, però llavors l’única valoració de la feta fou que el resultat era una “avinguda rectilínia”, sense més...

Pensam que el desitjable hauria estat una enumeració d’alguns dels inconvenients de reformes semblants a les trames tradicionals, com és ara l’efecte imant de la destrucció que atreu futures destruccions. Evitar aquest efecte pensam que és una de les cent raons per mantenir les trames tradicionals, raó que ha estat la protagonista d’aquest escrit. El concloem desitjant alhora que els arguments per a la protecció del nostre patrimoni sempre es divulguin com pertoca, que per desconeixement o per ignorància, mai se’ns amaguin. 

Àngel Francesc Gené i Ramis, llicenciat en Història de l’art.

Mallorca, febrer de 2007

(peus de les il·lustracions)

Fotografia 1Finestra gòtica coberta amb un arc conopial al carrer de Sant Martí. A l’altre costat de carrer tota la illeta fou destruïda, avui hi ha una construcció moderna que intenta desfressar la seva inadequació a l’entorn amb formes que pretenen semblar-se hipòcritament als tradicionals, perquè l’antiestètica volada de tota la façana evidencia la utilització dels materials i tècniques més actuals. Tot davant d’aquesta venerable peça de la gòtica Ciutat de Mallorca, tot a causa de l’efecte d’imant destructor generat per la proximitat de Jaume III 

Fotografia 2 Arc apuntat gòtic i permòdols de cap de biga al local del restaurant Rossini del carrer del Pi (esperem que aviat li llevin l’absurda cornisa). Situat a tocar de la destrucció associada a l’esventramento del traçat de Jaume III, hem de suposar que elements arquitectònics com aquest foren destruïts amb el traçat d’aquest carrer. A l’enfront del  restaurant, l’efecte imant destructor de l’esventramento ha acabat provocant la destrucció, anys després, de tota la illeta. Això s’hauria d’explicar al gran públic 

Fotografia 3Els efectes indesitjables dels esventramentos s’haurien d’explicar en situacions com és ara quan es fa un itinerari pel centre històric. El gran públic podria comprovar que la destrucció de trames medievals genera problemes com aquest: els darreres de Jaume III formen com un tap que talla i mutila tots els carrers que intercepta, un lloc aposta per a despropòsits,  com aquesta acumulació d’aparells i elements indesitjables del tap de Can Ribera. S’hi valen ulls per mirar...   

Il·lustració 1Esbossos de la transformació del carrer del Bonaire sobre la trama d’origen medieval, a un costat de carrer, en sentit perpendicular, es construïren uns blocs d’una tipologia pseudoracionalistes totalment aliena al centre històric 

Il·lustracio 2Esbossos de dels traçats dels carrers de Tous i Maroto i Constitució sobre la trama medieval preexistent. El carrer del Born (a), el dels Barreters (b), i el tram més llarg de les Minyones (c) desapareixeren.  

Il·lustració 3Gravat antic del pati renaixentista del palau de Can Verí

.

.

- Altres artícles recents a l'Arc Mediterrani.

  • Prou! Manifestació
  • Solidaritat i Pau
  • Les infermeres violades... Miquel López Crespí
  • La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears
  • Ofimàtica amb l'OpenOffice. Josep Escoda i Joan Molar
  • .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    Les infermeres violades... Miquel López Crespí

    satalaieta | 09 Abril, 2007 13:35

    Associació Humanista de Comunicació 
    Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
    Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

    Les infermeres llibertàries violades ...

    Miquel López Crespí

    http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

    Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)

    Memòria Històrica
    © Miquel López Crespí

    .

    .

    Altres temes recents a l'arc46:

    . 

  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears
  • Ofimàtica amb l'OpenOffice. Josep Escoda i Joan Molar
  • Els meus alumnes i alumnes, amics i amigues
  • La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició
  • .

    .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    26 La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)

    satalaieta | 01 Abril, 2007 23:23

    Associació Humanista de Comunicació 
    Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
    Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

    Memòria Històrica

    26 La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)

    Secció: Memòria Històrica

    Memòria històrica i lluita antifranquista

    .

    26 La transició i el procés autonòmic a les Illes (I) 

    Una Constitució que barrava el pas a l'autodeterminació de la nostra nació

    Per Miquel López Crespí

    http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

    En aquella pàgina del diari hi havia informació damunt la reunió del famós Pacte Autonòmic. Quan vaig veure, retratats en el diari Baleares (3-XI-77), els meus companys Mateu Ramis, Antoni Mir i Margarida Chicano Sansó al costat de Fèlix Pons i Emilio Alonso, juntament amb destacats polítics d'UCD, vaig pensar: "Què estam fent? Donant credibilitat nacionalista a la dreta centralista de sempre". Vist amb la perspectiva que donen els anys, allò semblava una repetició de les famoses reunions del tipus dels inútils muntatges del PCE (Junta Democrática, per exemple), que només serviren per a enlairar i donar a conèixer partits provinents del feixisme i a personatges que mai no s'havien vist en el combat per la llibertat.

    Al costat de na Margarida Chicano i en Mateu Ramis, per arrodonir el fet, n'Isidre Forteza i en Miquel Àngel Riera, de MCI, encara feien més creïble el muntatge.

    Que els meus dubtes -quant a l'efectivitat, per a la lluita nacional, de donar imatge de nacionalista a qui no ho era- no anaven errats, ho demostra aquest comentari d'Antoni Nadal i Roberto Mosquera, en el començament del seu llibre El procés autònim balear (1976-1987) (pàg. 17): "...en realitat [amb les negociacions vers l'autonomia], els gran vençuts van ser els partits autòctons, un fet que pot indicar quina consciència política tenia el poble que es va acostar a les urnes".

    Malgrat les contradiccions que amb certes punts de la nostra política significava donar suport al Pacte Autonòmic (que fou signat a Ciutat pocs dies abans de les eleccions de la reforma [4 juny de 1977]), el cert és que aleshores ja ens començava a colpejar durament la campanya de criminalització desencadenada per la reciclada burgesia franquista, la socialdemocràcia i el carrillisme.

    A mesura que s'acostaven aquestes primeres eleccions pactades entre "oposició" i franquisme reciclat (UCD), augmentaven les pressions en contra de l'esquerra revolucionària -que no seríem legalitzats, havent-nos de presentar a les votacions com a agrupacions d'electors, sense poder utilitzar el nom ni els símbols dels nostres respectius partits. No foren legalitzats, entre d'altres: l'OEC, el PORE, el MCI, el PTE, el POUM, AC, etc. Per altra banda, les detencions constants per part de la Brigada Social i la Guàrdia Civil augmentaven sense aturar. A Mallorca, cada venda pública de les revistes esquerranes (Democràcia Proletària, Revolución, La Voz de los Trabajadores, Mallorca Obrera, etc) finia amb els que havíem sortit al carrer tancats a comissaria. Igualment augmentaven les provocacions per part dels grups d'extrema dreta (hi hagué assalts feixistes als nostres locals. En el que teníem a la Plaça d'Espanya feren escorcolls, rompent el pany de la porta).

    El PCE, servil davant les forces monàrquiques, no sabia fer res més que atacar l'esquerra revolucionària a tots els mítings i assembles on intervenia. Les acusacions de "trotsquistas, izquierdistas o maoistas que hacen el juego al fascismo" no aturaven.

    Aquesta criminalització de l'esquerra revolucionària per part de la direcció del PCE queda reflectida en el llibre de l'historiador Antoni Nadal El 1er de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 37), quan deixa constància de la repressió contra l'OEC i les Comissions Obreres Anticapitalistes i Plataformes: se'ls prohibí de parlar en la festa del Primer de Maig -permesa per les autoritats de la reforma en el bosc del castell de Bellver. Diu Antoni Nadal: "...l'organització Comissions [Comissions Obreres Anticapitalistes] i Plataformes Anticapitalistes va ser exclosa del programa d'intervencions en el mítings pel seu caràcter assembleari". Vet aquí on arribava la "defensa de la democràcia" practicada a Mallorca pels dirigents carrillistes. Record a la perfecció l'odi contra el moviment obrer no controlat pel PCE que traspuaven els crits de la direcció carrillista en contra dels revolucionaris. N'Albert Coll, en Francesc Delgado, en Domingo Morales, en Guillem Coll i molts d'altres dirigents obrers comunistes, provaven calmar -a la vista de tothom- l'histerisme estalinista en contra dels nostres companys. Fins i tot, hi intervingué en Miquel Tugores, del PTE. No hi va haver manera. Els dirigents carrillistes de CC.OO. no van permetre la intervenció, en aquell Primer de Maig, dels treballadors i treballadores que defensaven la democràcia directa, les assembles i la seva posterior coordinació, la unitat obrera enfront la divisió sindical, la República Federal, el dret d'autodeterminació de les nacions de l'Estat... Aquesta criminalització en contra dels revolucionaris, per desgràcia, ha durat fins ara mateix. Fa poc, a ran de la publicació del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, 1994), una part dels defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo a les Illes també s'histeritzaren perquè un escriptor mallorquí (qui signa aquest treball) s'havia "atrevit" a contar una petita part de les seves memòries. Digueren que l'esquerra revolucionària "feia el joc a la policia franquista". És el mateix histerisme d'aquell Primer de Maig de 1977, al castell de Bellver; són les mateixes "argumentacions" que, en els Fets de Maig de 1937, serviren per a assassinar Andreu Nin i centenars de revolucionaris catalans i espanyols de la CNT i del POUM.

    Però d'aquests lamentables incidents en contra del moviment obrer i popular, ja n'hem parlat a fons en uns altres capítols. Ara, només volíem situar la difícil conjuntura política en què ens trobàvem l'OEC quan decidirem signar el Pacte Autonòmic.

    La nostra situació, deia, era difícil. No volíem donar credibilitat a UCD, o a elements del tipus Abel Matutes (que, per cert va signar a títol personal el document). Sobretot ens feia por que fins i tot Aliança Popular el signàs (AP, era, sens dubtes de cap tipus, el franquisme pur i dur quasi sense disfressa). ¿Com ens podíem presentar davant els militants d'esquerra si havíem donat carta de credibilitat nacionalista a Aliança Popular? Finalment AP no volgué saber res del Pacte Autonòmic (tampoc no l'acceptaren els feixistes). L'OEC el signà un parell de dies després que els altres partits de les Illes.

    La fita més important per al nostre redreçament nacional fou, sens dubte, la Diada per l'Autonomia, manifestació que es va celebrar dia 29 d'octubre de 1977. N'Antoni Serra en el seu llibre Gràcies, no volem flors (Cròniques de la clandestinitat a Mallorca) (Edicions de la Magrana, 1981, pàgs. 179-189) fa una correcta explicació de com va anar l'esdeveniment. També en vaig parlar en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) (pàgs. 158-163). En aquella gran manifestació hi vàrem participar més de 30.000 persones. Feren els parlaments, en representació de les forces polítiques convocants, Josep M. Llompart, Antoni Serra i Ferran Gomila.

    A partir d'aquell moment, els esforços pel redreçament nacional de les Illes anaren disminuint en intensitat. Els partits amb representació parlamentaria ja anaven preparat la futura constitució que negaria el dret d'autodeterminació dels pobles de l'Estat, impossibilitaria la federació de comunitats autonòmes i deixaria intactes els aparats repressius de la dictadura (exèrcit, brigada social, policia armada i guàrdia civil).

    Des de la signatura del Pacte Autonòmic fins a l'aprovació de la Constitució monàrquica, capitalista i negadora del dret d'autodeterminació, i exceptuant la gloriosa data del 29 d'octubre, hi ha un llarg període en què els partits majoritaris, signants del Pacte, no van fer res en l'aspecte de lluita popular pels nostres drets nacionals.

    Aquell projecte de Constitució que UCD, AP, PSOE i PCE anaven negociant en secret d'esquena del poble, no solament negava el dret a l'autodeterminació de les nacions incloses a l'Estat espanyol, sinó també les mínimes condicions per a l'exercici d'un autèntic autogovern polític. En el fons, es tractava de reorganitzar territorialment l'Estat per tal de garantir la descentralització que necessitava -i necessita!- el capitalisme en l'actual estadi del seu desenvolupament. Les Comunicats Autònomes hi veien reconegudes poques competències pròpies -i cap de les essencials per a configurar un poder d'autogovern veritablement polític.

    Com digué Gabriel Cisneros, diputat d'UCD, al Ple del Congrés dels Diputats, la Constitució s'estableix "en el marco de una trilogía: una nación, una soberanía, un Estado" (El País, 22-VII-1978). Rafael Arias Salgado, també diputat d'UCD, afegia, de la seva banda, que del que es tractava era de "poder encauzar la presión anticentralista, antes latente y hoy expresa y potencialmente conflictiva, que se extiende por todo el país" (El País, 13-V-1978).

    El text pactat encomanava la redacció dels projectes d'estatuts a una "assemblea composta pels membres de la Diputació o de l'òrgan interinsular de les províncies afectades, i pels diputats i senadors elegits", en el cas de les "autonomies de segona". I, de tractar-se de "autonomies de primera", la redacció del projecte d'Estatut era encomanada solament als parlamentaris de les Corts espanyoles elegits a les províncies incloses en la futura comunitat autònoma; és a dir a l'"Assemblea de Parlamentaris".

    Així, el text del projecte d'estatut era privat de la força que li hauria donat el suport explícit del poble del territori afectat abans del debat a Madrid. La qüestió -es va comprovant a mesura que van passant els anys- era desmobilitzar els ciutadans i ciutadanes amb un objectiu ben clar: deixar les mans lliures a les Corts espanyoles perquè poguessin tractar els projectes d'estatut com un afer estatal més, sense estar condicionades per la força del vot popular massiu a aquests projectes.

    A mitjans de 1978, sectors de la nostra societat ja veien que -passada l'eufòria del 29 d'octubre de 1977- els "nostres" parlamentaris no es proposaven anar avançant de veritat pel camí de l'autogovern. Ben al contrari, es tractava precisament de cremar les espectatives de la gent que aquell octubre havia sortit il × lusionada al carrer. Els pactes i el consens entre AP, PCE, PSOE i UCD, es feien d'esquena del poble, sense comptar amb la seva participació i mobilització. Expressió d'aquest descontentament popular cada vegada més accentuat és la sèrie de Cartas al director que durant tot l'any 1978 van anar sortint en els diaris de Ciutat. Una d'aquestes, prou significativa (la signa Toni Siquier), és de data 2-VI-1978, i la va publicar Última Hora amb el títol: El Pacte Autonòmic: una vergonya pel nacionalisme. Vegem què diu, i podrem copsar l'estat d'ànim de molta de gent en aquells moments cabdals per a la nostra història: "Aprofit la seva secció oberta a tota mena de suggerències per a explicar-li un poc el desànim que navega per dins del cor de tots els nacionalistes mallorquins.

    'Com vostè pot veure ben clarament, d'ençà aquell 15 de juny [de 1977] en lloc d'anar avançant, el nacionalisme mallorquí com a tasca de retrobament de la nostra identitat històrica i autogovern no ha fet més que retrocedir i retrocedir. Els resultats electorals varen demostrar com el nostre poble encara estava -i està- colonitzat per la TVE i per l'imperialisme centralista. Però, com deia abans, les coses en lloc d'anar cap endavant, van cap enrere com els crancs.

    'Ara mateix, aquests darrers mesos, hem assistit a l'espectacle lamentable de veure com els partits que es diuen nacionalistes -i jo vaig votar el PSI- en lloc d'esser conseqüents amb la seva doctrina han anat de cul rere UCD i els altres espanyolistes -PSOE.

    'En comptes de tirar cap endavant un procés seriós d'unitat dels nacionalistes mallorquins... es perd el temps miserablement provant de convocar unes forces que ja tenim ben clar no faran res per la nostra terra. Són forces manades des de Madrid i a més moltes d'elles representen el feixisme d'abans del 15-J (UCD) i altres tenen una clara obediència forana (PSOE). El partit d'en Carrillo, a les Illes, s'ha posat lo de la IB per a fer el paperet nacionalista.

    'Jo no acab d'entendre què es pot esperar d'aquesta gent. O és que no està clar per a tots els nacionalistes què volen i on van? El franquisme... ha estat mai nacionalista? Per què, doncs, es confia en UCD en lloc de denunciar-los al poble? El mateix partit d'en Carrillo... no ha dit que la seva política es el "consenso" [amb AP i UCD]? "Consenso" amb els centralistes i franquistes. Llavors... què esperam que facin?

    'I ara mateix assistim al lamentable espectacle de la convocatòria -per part dels franquistes d'ahir i els centralistes- del Pacte. I els que s'anomenen nacionalistes (PSI, OEC, PNM, etc) l'únic que saben fer és anar a escoltar i donar encara més, carta de credibilitat, a aquests enemics de tot lo nostre que tan bé coneixem. És o no, tot això, una gran vergonya per Mallorca?

    'Jo crec que la solució està un poc en l'alternativa que avui deia l'Agrupació d'Inca del PSM-PSI a Debat: unir-nos tots els nacionalistes de Mallorca. Encara es pot anar cap a aquest procés. És l'única manera de salvar el nostre poble". I finia la carta dient: "Esper que aquestes retxes ajudin a aquesta unitat dels nacionalistes socialistes i autogestionaris i no facem mai més de criats dels nostres colonitzadors". 

    Memòria Històrica
    © Miquel López Crespí
    © Arc46, grup de comunicació
    .
    26 La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)

    Abril de 2007

    .

    .

    Altres temes recents a l'arc46:

    . 

  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears
  • Ofimàtica amb l'OpenOffice. Josep Escoda i Joan Molar
  • Els meus alumnes i alumnes, amics i amigues
  • La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició
  • .

    .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen
     
    Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
    Powered by LifeType - Design by BalearWeb