Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

Preservar i curar les arrels. Angel Gener

satalaieta | 24 Maig, 2007 05:11


Angel Gener

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

Els desastrosos taps de Jaume III

Cent Raons per Preservar les Trames Medievals:

ELS DESASTROSOS TAPS DE JAUME III

.

Sa Talaieta Petita i l'Arc Mediterrani (el 46) agreeixen aquesta nova col·laboració que ens ofereix l'historiador, llicenciat en "Història de l'art" i company Angel Gener.  Dir que aquest artícle ja ha estat publicat a "Mirall", una revista de l'Obra Culturar Balear OCB. Moltes gràcies.

CENT RAONS PER PRESERVAR LES NOSTRES TRAMES MEDIEVALS:

ELS DESASTROSOS TAPS DE JAUME III

 

Opinam que el carrer de Jaume III no s’hauria d’haver fet mai, tot i així pensam que si es peatonalitzàs les seves façanes podrien emmarcar un entorn una mica presentable. S’ha de reconèixer que el carrer podria tenir cert encant, avui sembla que els anys ens l’han anostrat, potser l’han fet una mica connatural al centre històric. Però també hem de dir que l’assumpte és tan inconsistent com un miratge, pura teatralitat escenogràfica malgirbada, perquè al darrera de la nova via hi ha uns carrers d’origen gòtic ignorats i malmenats.

.

Proposam als ciutadans amb inquietuds cap al gaudi i defensa del nostre patrimoni, que facin un recorregut pels carrers de l’entorn de Sant Feliu i La pau, Constitució i Tous i Maroto, Jaume III i Bonaire i darreres del passeig Mallorca. Proposam per a l’itinerari també alguns elements per a la reflexió, volem arribar a la conclusió que el traçat de Jaume III és un model del que no s’ha de fer amb la nostra trama d’origen medieval. Conclusió que també volem fer extensiva per als traçats de Bonaire, Constitució i Tous i Maroto.  

El Pla de reforma interior de 1943 de l’Ajuntament de Palma

El féu l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve, una de les seves realitzacions fou l’obertura del carrer de Jaume III el 1953. Per aconseguir-ho s’hagueren d’esbudellar, d’esventrar, diverses illetes definides des de l’Edat mitjana. S’esbucaren multitud de cases, inevitablement moltes havien d’ésser d’origen gòtic, com la mateixa trama de carrers que es malmenà. Associada a aquesta reforma, en la mateixa zona  també, es feia malbé un dels pocs carrers de Ciutat documentat en l’època islàmica: Bonaire. Aquí s’introduí una tipologia edificatòria terrible respecte de l’entorn: tot un costat de carrer fou emplenat amb blocs d’edificis pseudoracionalistes dignes del millor barri suburbà, blocs que se situaren en sentit transversal, la disposició més traumàtica. La bona obra es rematà amb més blocs de tipologia suburbana entre el carrer de Santa Maria del sepulcre i els darreres del passeig Mallorca. El desgavell d’imatges infraurbanes que es poden obtenir des d’aquest punt ens remet a una visió d’extraradi depauperat, gairebé degradat. No gaire lluny, la realització parcial d’una altra de les desafortunades reformes del pla de 1943 comportà el traçat dels carrers de la Constitució i de Tous i Maroto. L’entrada a la plaça del Rosari, resultat de la reforma, queda emmarcada per un monstre/ pont/ bloc racionalista que, des de l’anodí nou traçat de Tous i Maroto bota pel damunt de Constitució. Una tipologia edificatòria especulativament avariciosa i totalment aliena al centre històric de Ciutat.

 

L’anècdota dels retrats del Comte d’Ayamans

El mateix Gabriel Alomar i Esteve, al seu llibre “Memorias de un urbanista”, ens conta com el Comte d’Ayamans, devers 1900, renovà el gran saló del seu palau de Lloseta. El comte féu substituir els retrats que hi havia en més o manco bon estat de conservació, per còpies modernes (mentre se’n desfeia dels originals). Alomar ens ho comenta amb sorna com una “forma por cierto muy peregrina de conservar nuestro patrimonio histórico”. Hem de dir que hi estam d’acord, però també volem fer avinent que amb les reformes del pla de 1943 s’actuà com el Comte d’Ayamans: s’acabà substituint el patrimoni autèntic per unes burdes còpies -entre d’altres despropòsits. Es bescanvià arquitectura gòtica, renaixentista, barroca, neoclàssica, autèntica, per la burda còpia neorenaixentista, neogòtica, neobarroca de les façanes de Jaume III.

 

Substitucions neogòtiques i neorenaixentistes a Jaume III

Perquè si recorrem l’entorn immediat a Jaume III, ens adonarem de la quantitat d’indicis, d’elements gòtics, que ens parlen de l’origen dels seus edificis: finestres amb arcs conopials (al carrer de la Pau), finestres italianitzants amb coronelles i arcs de mig punt (una pervivència del romànic, al carrer de la Pau, al de Can Granada), façanes atravessades amb motllures que remarquen els diferensts pisos (l’obsessió del gòtic català, també italianitzant, de marcar les horitzontals; al carrer de la Pau, al de Can Granada), arcs ogivals amb permòdols de cap de biga als patis o a les plantes baixes (com els del restaurant Rossinni al carrer del Pi). Això ens indica que almanco a alguna de les cases enderrocades per traçar la nova via de Jaume III hi devia haver també restes gòtiques semblants. D’altra part tenim altres destruccions d’una relació més indirecta amb l’obertura de les noves vies ja esmentades. Devastacions d’una relació més indirecta però que hi tenen a veure, i bé, perquè els nous traçats han actuat com a imant d’altres enrunaments. Una mica més enllà de Jaume III, al carrer dels Montcades, podem veure unes galeries classicistes, probablement barroques. Però les veurem penosament reconstruïdes a una espècie de pati d’entrada, l’ingrés d’una nova i anodina edificació. A quin palau pertanyien les galeries? Se situava allà? Malhauradament avui el casal ha desaparegut, ni el nom en recorden els veïnats... Una cosa semblant ha passat amb el palau de Can Verí, el nou traçat de Tous i Maroto acabà propiciant la destrucció d’aquest bellíssim i emblemàtic casal devers 1960, només se n’han salvat algunes restes del pati renaixentista i de la magnífica galeria classicista del XIX. Aquestes pedres han estat tractades com les del palau del carrer dels Montcades, com un ninot indultat, s’han reconstruït entremig d’una burda edificació moderna que pretén semblar-se a l’antiga. Escandalós, i més si consideram que Can Verí havia estat declarat monument historicoartístic el 1951. Destruccions de trama i elements gòtics, de palaus gotico renaixentistes, d’elements barrocs, neoclàssics... Terribles destruccions de patrimoni històric autèntic associades al Pla de reforma interior de 1943. Per què? Per crear el neorenaixement, el neogòtic de tantes i tantes façanes de Jaume III. Quin absurd, el mateix que substituir retrats antics per burdes còpies... “Forma por cierto muy peregrina de conservar nuestro patrimonio histórico”.    

 

Esventramento i antiesventramento: destrucció o preservació de trames històriques

Com és lògic les actuacions de la reforma interior de 1943 han estat molt qüestionades. Ja en els moments immediats als enderrocs hi va haver certa oposició ciutadana, el mateix Alomar ho conta a les seves memòries, era l’oposició interessada d’alguns propietaris afectats per les expropiacions, ens diu. Però de segur que alguna de les veus que es deixaren sentir devia tenir motivacions no tan materialistes. En anys posteriors, autors com Carlos Garcia Delgado (1976, a “2c Construcción de la ciudad” número 13) o Miquel Seguí Aznar i Martí Luzena (1996, a “Palma, guia d’arquitectura” del COAB) han parlat malament de les realitzacions de la Reforma interior de 1943: Jaume III és una pura escenografia de façanes, ignora la trama medieval preexistent, és una simple operació especulativa. Tanmateix, en altres autors, en altres comentaris, sembla que hi ha certa tendència a tractar l’assumpte amb certa benevolència, es diu que tot plegat era una conseqüència lògica del seu moment històric. Però, a Mallorca mateix, l’arquitecte Guillem Forteza ja havia atacat públicament les operacions d’enginyeria que podien acabar grollerament amb l’ambient de la ciutat antiga (“L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma”, 1921). Des de la dècada de 1930 o abans ja es valorava l’arquitectura popular (sempre desapareixen multitud d’exemples d’arquitectura popular urbana amb els esventramentos). Durant el govern de Mussolini, a Roma, s’aixecà la veu de Gustavo Giovannoni contra el terrible esventramento associat a la gran via que havia de menar a Sant Pere del Vaticà, contra la destrucció de l’arquitectura “menor” que dóna sentit a la monumental perquè constitueix el seu entorn tradicional (l’eufòria feixista destructora de trames tradicionals a Roma suposà la consagració del terme italià “esventramento” per descriure-ho). Tot plegat serví per fonamentar les bases del concepte de conjunt històric. D’altre part, el mateix Bernat Calvet, ni que fos inconscientment amb els seu projecte d’eixample de Palma, aprovat el 1901, respectava de forma modèlica, al cent per cent, el centre històric (cosa que no féu Cerdà que projectà grans destruccions a l’entramat gòtic de Barcelona per traçar-hi tres noves vies). El projecte Calvet, endemés, contemplava una urbanització de la zona compresa entre Bonaire i l’actual Passeig Mallorca totalment conseqüent amb la trama medieval preexistent (cosa que no féu el pla de 1943 com hem comentat més amunt).

 

Maltracte i indiferència per a la trama medieval preexistent

Jaume III és arquitectura de façanes, travessa una xarxa de carrers d’origen medieval i els ignora, actua com a barrera, com a tap. Per exemple els carrers de Sant Gaietà, de Can Ribera, queden tallats per la pantalla contínua d’aquest nou carrer, un tap desgavelladament llarg, que comença a  la plaça de les Tortugues i fins a la Protectora no acaba. El gran tap funciona com un bloc pseudoracionalista desfressat d’historicisme eclèctic, ben igual que a l’altre costat del carrer. Proposam a les persones interessades en la protecció del patrimoni que, per exemple, segueixin el carrer de Can Ribera des del de la Pau, l’inici és ple d’encant i bellesa. Però si seguim caminant fins al carrer d’en Bordoi se’ns apareix un tap que talla Can Ribera perpendicularment: la barrera de Jaume III, els seus darreres. Uns darreres desgavelladament alts, perquè si els davants ho són massa, els darreres ho són més. Sí, perquè s’hi mostren els àtics i els sobreàtics, un o dos pisos per damunt de falses i ridícules volades que no enganen ningú. Sense comptar amb tota la parafernàlia antiestètica pròpia dels darreres més suburbans: contenidors, acumulació d’aparells d’aires condicionats, canonades i tubs, fils d’electricitat o de telefonia, armaris pel control d’instal·lacions i qui sap què. Si en canvi ens giram cap a la Pau, la imatge torna a ésser encantadora: la d’un bell carrer d’origen medieval abans d’ésser tudat pel nou traçat de Jaume III. I a Can Granada, hi tenim un altre tap, i a la Concepció, a l’Aigua, també a Can Serra de Marina.  La temptació és pensar: i si amb el temps alguns d’aquests taps s’arribassin a escapçar? I si després, pel mig d’un Jaume III peatonal,  es traçassin lìnies d’arbusts indicadores de la trama destruïda? O seria pitjor? Cosa s’hauria de fer, pensam, ni que fos desfer els àtics i dignificar aquests desastrosos taps.  

 

Àngel Francesc Gené i Ramis, llicenciat en Història de l’Art. Mallorca febrer de 2007

 

- Altres artícles recents a l'Arc Mediterrani.

  • Prou! Manifestació
  • Solidaritat i Pau
  • Les infermeres violades... Miquel López Crespí
  • La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears
  • Ofimàtica amb l'OpenOffice. Josep Escoda i Joan Molar
  • .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    Nota Informativa del GOB

    satalaieta | 23 Maig, 2007 21:54

    Associació Humanista de Comunicació 
    Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
    Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

    Nota Informativa del GOB 

    Nota Informativa del GOB

    22 de maig de 2007

    El GOB fa balanç de 4 anys de legislatura

    ELS DARRERS 4 ANYS:
    MÉS CREIXEMENT URBANÍSTIC QUE MAI I 10 MILIONS DE M2 ASFALTATS

    ---

    Ara fa quatre anys el GOB va simbolitzar el fracàs de les polítiques
    urbanístiques del pacte de progrés amb un paret de "bloquets".

    Avui, a punt d'acabar la legislatura, el balanç d'aquest quatre anys de
    govern conservador no pot ser qualificat més que de "nefast" i ho
    simbolitzam amb l'acció que hem fet avui.

    Si vos voleu descarregar fotografies, clicau aquí:
    http://www.gobmallorca.com/premsa

    La fotografia de la realitat vactual de l'illa posa en evidència un
    creixement urbanístic
    absolutament desbocat i sobretot la desfiguració paisatgística i territorial
    de
    Mallorca a causa de la construcció de 7 autopistes, a mes de l'impuls de
    la construcció de grans equipaments i infrastructures dins sòl rústic. .

    El retrat dels fets més rellevants d'aquests quatre anys és el següent:

       * L'any 2006 va representar un rècord absolut quant a habitatges
         finalitzats. Supera els dels darrers 10 anys, però és que fins i
         tot supera la mitjana dels anys 70, el moment del boom immobiliari
         més gran de la història..

       * Tot i que el litoral segueix experimentant un gran creixement, els
         municipis de l'interior de l'illa, especialment aquells situats
         devora els grans vies de comunicació han crescut moltíssim:
         Campos, Sencelles. Inca, Montuïri...

       * El planejament urbanístic de Mallorca segueix essent molt
         desenvolupista, a pesar del Pla Territorial de Mallorca. ja que
         permet assolir els 3.380.000 habitants

       * El fet més rellevant, però, d'aquests darrers anys ha estat la
         construcció d'autopistes. Aproximadament en aquesta legislatura
         s'hauran asfaltat 10 milions de m2 . En les 5 legislatures
         anteriors s'havien asfaltat de l'ordre de 6 milions de m2 de
         terreny. Les conseqüències de la construcció d'autopistes són:

       * un consum i una destrucció brutal de territori

       * una aposta pel transport privat en detriment del transport públic

       * una despesa econòmica espectacular

       * a passa prèvia per un nou "boom" urbanístic, sobretot a les zones
         properes a les noves vies de comunicació.

       * Si aquesta és el present , el futur és igualment preocupant el
         futur. A l'Informe que avui vos presentam passam revista també als
         projectes que es troben damunt la taula en aquests moments i que
         la seva execució representaria un increment de la destrossa
         territorial i ambiental

       * Ampliació aeroport

       * Nou equipament sanitari a son Espases

       * Parc temàtic a Can Vairet

       * Gran equipament esportiu al Sementer de Son Flor

       * Polígon de Cotxes de Lloguer

       * Més pedreres

       * Polígon de cotxes de lloguer a Son Fangos

       * Nous ports esportius

       * Noves dessaladores, centrals elèctriques, incineradores,

       * Nous polígons industrials

       * Més camps de golf

    ...

    CONCLUSIONS

    Aquesta legislatura s'ha caracteritzant per un creixement urbanístic com
    mai , traduït en la construcció de nous habitatges, amb més asfalt que
    mai (10 milions de m2), en un munt de projectes d'equipaments i
    infrastructures per possibilitar nous creixements urbanístics.

    Tot plegat , es tracta de creixements que d'una forma evident posen en
    perill el futur ambiental, social i econòmic de les Balears i ens
    allunyen encara més de la sostenibilitat, tant de mode als darrers anys.

    Si vos voleu descarregar fotografies, clicau aquí:
    http://www.gobmallorca.com/premsa
     usuària diari
    ·


    www.arc46.com

    .Antoni Ramis Caldentey
    Psicòleg Humanista y Social
    Illes Balears, 17-03-2007
      

    - Altres artícles recents a l'Arc Mediterrani.

    .

  • .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    27 La transició i l'inici del procés autonòmic a les Illes (i II)

    satalaieta | 01 Maig, 2007 18:53

    Associació Humanista de Comunicació 
    Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
    Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

    Memòria Històrica

    27 La transició i l'inici del procés autonòmic a les Illes (i II)

    Secció: Memòria Històrica

    Memòria històrica i lluita antifranquista

    .

    27 La transició i l'inici del procés autonòmic a les Illes (i II)

    Una Constitució que barrava el pas a l'autodeterminació de la nostra nació

    Per Miquel López Crespí

    http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

    Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul× les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

    En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

    Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

    L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

    Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

    '2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

    'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

    La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

    'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

    La gent, a Mallorca, a les Illes, començava a avorrir-se en veure les maniobres dilatòries (per aconseguir l'autogovern) que feien els partits parlamentaris. Eduardo Jiménez, dia 16-V-1978, informava sota el títol Después de siete meses de inactivitat total, sobre la primera reunió del Pacte Autonòmic, "en la que participaron dos diputados -Francisco Garí por UCD y Félix Pons por PSOE- además de representantes de UDIB, PSI, PCIB, PNM (antigua Unió Autonomista), OEC, MCI y PTE. Únicamente faltó a la convocatoria el Partit Carlí. La reunión tuvo lugar en la Fundación Dragán... La sesión tuvo un carácter informativo".

    Com era sabut de tots, després de la signatura del Pacte en aquell llunyà 4 de Juny de 1977, no s'havia fet res. I això ho reconeixien els mateixos Fèlix Pons i Francesc Garí a la reunió de dia 15-V-1978 a la Fundació Dragán. Escrivia Eduardo Jiménez: "Allí comenzaron las interpelaciones de los partidos no parlamentarios [PSM (PSI), OEC, MCI, PTE...] que exigieron una y otra vez una razón clara por el retraso en la convocatoria del Pacto Autonómico a pesar de las reiteradas peticiones de los partidos minoritarios. Tanto Pons como Garí explicaron que no había fruto práctico a presentar a la reunión del Pacto. Por otra parte [i això era l'únic que importava als partits del consens amb el franquisme reciclat i la monarquia], había unas conversaciones en curso que estaban llevando a cabo los parlamentarios".

    Havia passat un any d'ençà la signatura del Pacte... i es reconeixia públicament, sense cap mena de vergonya, que "no había fruto práctico a presentar". Cap guany per al nostre futur autogovern en dotze mesos de grossera inactivitat.

    Més endavant -el 3 de juny de 1978-, el Consell de Ministres va aprovar el Decret Llei de règim pre-autònomic de "les Balears". Si llegim l'interessant llibre de Roberto Mosquera i Antoni Nadal El procés autonòmic balear (1976-1987) (vegeu pàg. 40), constatarem com aquest famós Decret-Llei suprimia el terme llengua catalana del text definitiu. Llegim en el llibre abans esmentat (pàg. 40): "El text oficial va quedar redactat així: 'Por respeto a la norma constitucional, máxima expresión de la voluntad democrática, el presente Real Decreto-Ley tiene un contenido ajustado a este período preautonómico, regulando aquella que es imprescindible para su objeto y dejando, en su caso, para después de que la Constitución haya entrado en vigor, la regulación jurídica del uso oficial de la lengua y de la bandera regionales, que son realidades sociales vigentes en Baleares". R. Mosquera i A. Nadal, en la mateixa pàgina 40, continuen: "Albertí va dir en una entrevista publicada el 7 de juliol de 1978 en Última Hora, que lamentava aquest fet, i afegia: 'No conozco las razones por las que no se ha puesto esa denominación lengua catalana, pero debe haber algo importante para que así haya sido...'".

    Pels mesos de maig, juny i juliol de 1978, encoratjat per Josep M. Llompart vaig escriure una sèrie d'articles en contra de la política gonellista i antinacionalista dels partits del Pacte Constitucional antirepublicà i pro-monàrquic (AP, UCD, PSOE i PCE). I especialment contra les maniobres per desmobilitzar el poble mallorquí (cada vegada més la Diada nacional del 29 d'octubre del 77 anava quedant en l'oblit), ordides per UCD -ara ja sabem que amb ajut dels altres partits dits "majoritaris".

    Vaig escriure a Baleares: "La UCD -la dreta centralista de sempre- ha demostrat al poble de les Illes Balears i Pitiüses que la seva firma al text del Pacte Autonòmic era just el que ja sabíem: una firma per fer demagògia barata i treure vots. Recordem aquelles declaracions del senyor Gil Mendoza (UCD) a la revista Saida: 'El Pacto tenía una finalidad claramente electoral. Queríamos que no hubiera enfrentamientos entre autonomistas y no-autonomistas. Para nosotros fue un 'pacto de honor', para no insultarnos durante las elecciones'.

    'Fa uns mesos, Raimundo Clar (UCD) ja declarava que calia no incloure el nom exacte de la nostra llengua -la catalana- dins el text preautonòmic per 'no herir susceptibilidades', ja era un senyal del que seria el decret en mans de la UCD. I, si volem encara més declaracions gonellistes, ara mateix (Última Hora 7-7-1978) l'empresari Jerónimo Albertí declara xalest i panxa-content: 'No conozco las razones por las que no se ha puesto esa denominación, pero debe haber algo muy importante para que así haya sido'." I, més endavant, continuava el meu article, dient: "L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) creu que tota aquesta trista història, a més de demostrar al poble una vegada més l'incapacitat i l'impotència d'UCD -així com la seva mala bava anti-cultural i anti-nacionalista-, demostra també com no han de fer-se les coses: tot això és resultat d'unes 'converses' amb el Govern dutes al marge dels ciutadans, mig en silenci, sense que ni els mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs se sentissin il× lusionats per unes 'negociacions', sobre les quals ben poc se'ls informava i, a més, no se'ls tenia en compte per a res. El 'resultat', ja l'hem vist: un text de règim preautonòmic buit de poder i que encara fa befa i escarni de la nostra llengua i de la possibilitat de la seva normalització lingüística".

    "La resposta popular" -continuava escrivint- "ha estat aquesta vegada prou ferma i caldrà que ho sigui encara molt més si de veritat volem fer marxar el carro de l'Autonomia aturat pels 'nostres' parlamentaris -especialment de l'UCD-. Antoni Serra ha demanat ja la seva dimissió per ineptitud total. Ha protestat activament l'Obra Cultural Balear (OCB), el Col× legi de Llicenciats, el departament de Català de la Facultat de Filosofia i Lletres, la Coordinadora d'Associacions de Veïnats, Sindicats, partits d'esquerra, etc, etc.

    'L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) s'uneix activament a l'esperit i contingut d'aquesta protesta ja que l'OEC -com altres entitats i organitzacions populars- lluita i permaneix unida al poble que aquell 29 d'octubre de 1977, d'un extrem a l'altre de les nostres terres, va acudir a aquella cita històrica per a demanar el dret a ser ell mateix, amb les seves pròpies institucions d'autogovern. I, perquè aquell dia esdevinga un dia històric, hem de continuar lluitant -al marge de bubotes centralistes estil UCD.

    'La impotència dels ucedistes i el seu manifest menyspreu per la llengua catalana ens demostra una vegada més que ningú -i menys els franquistes d'ahir- no dóna res gratuïtament. S'ha de pagar en lluita, en esforç constant, en oposició a l'injustícia establerta, en l'assoliment d'una societat lliure, és a dir, d'una societat sense opressors ni oprimits."

    Però els partits del consens anaven fent camí, enllestint -en secret- la Constitució que barraria el pas a l'autodetermianció de les nacions de l'Estat i prohibiria la federació de comunitats autònomes. Mentre anaven desmobilitzant el poble, ordien un projecte de Constitució -i en això recollia el que deia la Constitució republicana- que negava i nega expressament als pobles de les nacions i regions el dret de federar-se lliurement entre ells. La prohibició va destinada explícitament a evitar qualsevol acord entre les Comunitats Autònomes que pogués -pugui!- aproximar les nacions oprimides a cap grau seriós de normalitat nacional. Respecte al Principat, el País Valencià i les Illes, aquest és un gravíssim obstacle que té com a objectiu impedir el lliure procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.

    El text no solament prohibia -i prohibeix!- la federació de comunitats autònomes, sinó que fins i tot exigeix l'autorització de les Corts estatals l'Estat perquè puguin ser signats acords de cooperació entre elles.

    Però aquesta era l'"obra magna" del consens que s'estava redactant d'esquena al poble. Aquell projecte de Constitució -l'actual Constitució espanyola-, indica el màxim nivell de reforma política, és a dir, el nivell més elevat de concessions que el gran capital estava disposat a fer a l'hora de construir -d'acord amb els seus interessos de classe- un nou model polític que combinàs la pervivència de les velles institucions repressives presents en el franquisme amb l'establiment d'una democràcia limitada per a la classe obrera i la resta de classes dominades. I així es va fer, malgrat la lluita aferrissada de l'esquerra revolucionària per a impedir la consolidació de tantes mancances democràtiques  XXXXXXXXXXXXX

    Memòria Històrica

    © Miquel López Crespí
    © Arc46, grup de comunicació
    .

    27 La transició i l'inici del procés autonòmic a les Illes (i II)

    Maig de 2007

    .

    .

    Altres temes recents a l'arc46:

    . 

  • L’imant destructor dels Esventraments. Angel Gener
  • Les infermeres violades... Miquel López Crespí
  • La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears  .
  • .

    .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen
     
    Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
    Powered by LifeType - Design by BalearWeb