Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

Mor la Rectora de la UIB Montserrat Casas

satalaieta | 31 Març, 2013 03:49



Si que ha estat una sorpresa, i una important perduda, la mort (30 de març de 2013) de la Rectora de la UIB la Dra. Montserrat Casas Ametller. No sabia que estàs malalta. La vaig conèixer, juntament amb el seu marit Carles Bona, fa uns vint-i-cinc anys (feia poc que s’havien traslladat a Palma, procedents de Barcelona), amb motiu de les festes infantils del meu fill Yago, ara també professor universitari (a la UAB), ja que era amic i company d’escola del seu fill Carles.

Juntament amb Nadal Batle (Rector 1982-1995), la millor Rectora de la UIB amb molta diferència. Ha estat Rectora des de març de 2007 i va ser reelegida el 23 de març de 2011.

A unes eleccions anteriors, en la que concorrien molts de candidats i en que ella no va guanyar (no record si eren les de 1999), el nostre “Arc Mediterrani” va fer campanya al seu favor.

De ella destecam haver estat la primera, i única, Rectora de la UIB, ser una gran professional tant en la vessant científica com en l’acadèmica o docent, defensora de la nostra llengua front a les agressions del govern actual, i el seu gran humanisme (gran amabilitat, humor i simpatia).

Ja malalta, havia dit que tots aquells que volguessin enviar-li flors dedicassin els doblers corresponents a la investigació del joves investigadors de la UIB. Ha mort a Barcelona. A nosaltres ens queda un gran i positiu record. Per al seu marit Carles Bona, per al seu fill, i amic del meu, també Carles Bona, per a tots els seus familiars, amics i per a totes les comunitats universitàries de la UIB i de la UAB, el meu condol, el meu suport i el meu reconeixement agraït.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social






Rectors de la UIB:

Nadal Batle i Nicolau: 1982-1995.
Llorenç Huguet: 1995-2003
Avel·lí Blasco: 2003-2007
Montserrat Casas Ametller: 2007-2013

La nina de la bicicleta

satalaieta | 23 Març, 2013 00:59



Algú va dir que les bicicletes són per a l'estiu i, encara que no sigui aquest el cas de les bicicletes a Palma (Mallorca. Illes Balears), a Sevilla (Espanya) Bruges o Gant (Països Baixos) en què les bicicletes són per tot l'any, sí que aquesta història de bicicleta es produeix a l'estiu, en una sèrie d'estius consecutius i no.

La primavera la sang altera i l'estiu la deixa ardent. Des de temps immemorial els estius a Portocolom, Es Port, el port natural tancat més gran i guapo de Mallorca (ja no més destrucció!) sempre m'han proporcionat l'obsessió platònica i fantàstica per una dona. La platja, els seus cossos insinuants, bruns de sol i banyats de mar,...

Fa 30 anys
Primer, fa trenta anys, va ser Paloma, una rossa italiana més gran que jo en edat, encara que menor en alçada i pes, que ens portava en suspens a tots els homes de la platja de 16 a 76 anys. Arribava a la platja amb un pareo transparent que es llevava quan arribava a la seva hamaca reservada, quedant, rossa de cabells, clara d'ulls blaus quasi blancs, pell morena, enfundada en un diminut biquini de tela, que imitava la pell de leotard, la cintura s'aguantava en ambdós laterals mitjançant dos grans cèrcols daurats, que deixaven al descobert la part interior del cèrcol, part que corresponia a les dues zones laterals de la cintura-inici de la cama.

Immediatament treia el seu top del biquini i descalça, molt lleugerament coberta, es desplaçava per la sorra de la platja mirant a tots, amb mirada retadora i seductora, i convençuda del seu poder de seducció. Recordo un dia en què un home gran prenia un aperitiu al xiringuito de la platja i se li va acostar amb el seu plat de musclos: "Paloma, vols un musclo?". "No, moltes gràcies" li va contestar amb el seu castellà amb accent italià estil Rafaela Carra. Havia vingut amb la seva germana, el seu cunyat i diversos nebots d'aquests i d'un altre germà que no havia vingut a Mallorca i s'havia quedat a Itàlia, com tampoc havia vingut el seu marit, el de Paloma. Gairebé cada dia anava a la caseta del xiringuito a cridar, per telèfon, al seu marit (en aquell temps encara no existien els telèfons mòbils i el telèfon del xiringuito era l'únic existent a la platja). Llavors anava cobrint el seu cos amb la tovallola de la platja, per què ho faria si sempre estava sense el top del seu biquini?, Era com si la presència, a distància, del marit li incités al pudor i vergonya. Deixava la porta entreoberta, parlava aguantant el telèfon amb una mà i amb l'altra s'aguantava la tovallola tancada a l'altura del pit, mentre parlava, ens mirava i somreia seductora. En una ocasió li va caure la tovallola deixant els seus pits al descobert, com en realitat estaven la majoria del temps, però ella feia grans escarafalls com si fos un fet imperdonable i a mi em feia una sensació excitant com si fos la primera vegada que li veiés aquells pits petits, bruns, perfectes. Cada nou dia esperaves que fos com l'anterior i així succeïa. Cada nou estiu esperaves que també vinguessin "els italians" i, amb ells, Paloma. I així va succeir durant quatre o cinc estius. Posteriorment només van venir els nebots, però ja no van venir ni Paloma, ni la seva germana (per cert, una dona seria, sense topless i sense picardia en els gestos i la mirada), ni el seu cunyat. Ara fa uns anys que ni els nebots vénen a passar els estius a "Es Port" (de Felanitx).

Fa 20 anys.
Pocs anys després "la meva dona ideal (de l'estiu)" va ser Montse, una jove i molt guapa mare catalana, morena d'ulls clars i cabells foscos. Com Paloma venia "de fora" a gaudir els seus estius a Es Port. Nedava perfectament i ràpidament com una nedadora de competició. Les seves filles, de pocs anys, jugaven amb els meus fills a la platja, la qual cosa ens va fer relacionar com amics, d'aquests que ho són per ser pares de fills amics. Al tercer dia que els nens juguessin com amics em va saludar com si fóssim coneguts i amics de tota la vida. Aquest salutació i familiaritat va donar pas al fet que, els dies successius, mentre els nens jugaven i ella no nedava com una nedadora professional parléssim, asseguts a la sorra, com amics de sempre, la qual cosa, a mi, em produïa una sensació molt agradable. I cada nou estiu reanudavem l'amistat estiuenca, encara que no sabéssim ni adreces, ni telèfons, ni llocs de treball, ni res de l'altre de la resta de l'any. Això va ocórrer tres o quatre estius consecutius fins que un estiu, les filles ja una mica més grans van venir, sense la seva mare, a viure a casa d'uns familiars, i a la platja amb el seu grup d'amigues habitual. Mai més vaig tornar ni a veure ni a saber res de la Montse.

Fa 10 anys
Fa uns deu anys, el meu model platònic femení de l'estiu va canviar radicalment. Venia, a la platja, un grup de tres, quatre o cinc, segons els dies, nines joves entre les quals destacava Carme. Venien i tendien les seves tovalloles en grup, s'asseien i parlaven, en molt poques ocasions es tendien a prendre el sol, després anaven a la mar i jugaven esquitxant, perseguint, fent “ahogadillas”, algunes vegades amb una pilota,... Formaven una imatge de joventut, bellesa i joc dinàmic femenins en grup, grup en el qual destacava Carme. Imatge de la que resultava molt difícil s'abstreure. En algunes ocasions en què jo mirava, absort, al grup en el seu joc juvenil i femení, em trobava la mirada fixa, desafiant, amb una cara alegre i riallera, com qui diu: "Què estàs mirant tu? Què pretens tu? "I els dos aguantàvem la mirada per uns segons. La seva no sé que expressava, però sé que no expressava ni enuig ni molèstia ni agressió reactiva. La meva tampoc sé que expressava, però sé què sentia sentiment i emoció: admiració, afecte, desig i impuls refrenat pel públic de la situació, per la diferència abismal d'edats i perquè mai havíem establert cap comunicació excepte aquesta no verbal, visual i desafiant. Carme era, és, alta i prima, encara que no flaca, amb formes perfectes de dona alta i prima. Portava un biquini petit, la qual cosa unit a la seva morfologia, feia que mostrés una important longitud de cos, cintura, entre el principi del seu eslip i al final del seu top, així com unes llargues cames, braços i coll..., se li endevinen uns pits petits bruns perfectes. De cabell negre com el betum negre, dents blanquíssimes en una boca de fins llavis d'àmplia i agradable somriure. Els seus ulls verds molt clars. En aquestes comptades ocasions en que et manté la mirada, amb somriure murri, et captiva.
Alguns dies arribava a la platja sola, sense les seves amigues. Aquests dies resultaven una comunicació no verbal intermitent i incomprensible. Cada un en la seva tovallola a una certa distància, de vegades mirant en direcció a l'altre/a, en altres en una altra direcció, amb moviments d'aproximació interromputs com per una distracció. En aquest temps jo no sabia com es deia i mai ens havíem dirigit la paraula, encara que jo coneixia el seu timbre i accent de veu molt "felanitxers" perquè l'havia sentit parlar amb les seves amigues.
Poc després del seu descobriment a la platja vam coincidir en un altre temps i lloc: A la nit quan el sol ja no castigava tan fort jo estava "a la fresca" assegut al balcó de casa, un primer pis baix, llegint i veient la gent que passava, i quina no va ser la meva sorpresa quan un dia la vaig veure passar amb bicicleta i, al cap d'uns minuts, en sentit contrari, de tornada i, atès que no sabia com es deia, per mi va ser "la nina de la bicicleta ". Un dels primers dies va mirar cap al balcó i, com a la platja, les nostres mirades es van creuar per un instant i des d'aquest dia cada dia que vàrem coincidir, que van ser la majoria dels de l'estiu.
Passats uns anys els estius s'assemblaven molt. Ara, als estius, ja no coincidim a la platja, encara que sí en els seus passejos amb bicicleta i el meu balcó, però devora la seva bicicleta circulava una altra bicicleta muntada per un jove que resultava com una espècie de la seva antípoda, un gènere diferent, més aviat grassonet i baixet, ros, d'ulls blaus. El fet d'anar acompanyada per un jove no li va impedir l'encreuament habitual i instantani de mirades, encara que el jove també em mirava i la seva mirada era bastant més prolongada i menys emocionant que la de Carme.

Avui
Fa uns tres estius que ja no l'he tornat a veure mai, ni a la platja ni en la seva bicicleta. Tampoc el jove que l'acompanyava en les passejades amb bicicleta.

Avui, poc abans de dinar, he hagut d'anar a cercar noves provisions d'aliments. Just abans de la cruïlla que havia d'agafar per arribar al supermercat he vist, a la vorera de l'altre costat, una mare jove que anava empenyent un cotxet de nadó, m'ha semblat ella. Quan el cotxe s'apropava he constatat que efectivament ho era. Just quan anàvem a creuar, com per un ressort, com per un miracle, m'ha mirat, directament, als ulls.

7 d'agost de 2010

Antoni Ramis Caldentey

Un any després:
Portocolom, Es Port, 3 d'agost de 2011
http://arcmediterrani.blogspot.com.es/2011/08/portocolom-agost-de-2011.html


La chica de la bicicleta
http://arcoatlantico.blogspot.com.es/2010/08/la-chica-de-la-bicicleta.html  


Les nostres publicacions

satalaieta | 14 Març, 2013 01:30

Publicacions d'Antoni Ramis Caldentey i d'arc46.com 

 

Publicacions d'Amics de les Escoles

 

Publicacions de l'Associació Humanista de Comunicació (AHC)



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb