Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca

satalaieta | 02 Desembre, 2006 16:08

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca

Secció: Memòria Històrica

Memòria històrica i lluita antifranquista

.

22 La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca

.

Per Miquel López Crespí

.
Les diverses "instàncies unitàries" de les Illes -que no eren tals "instàncies unitàries", car no incloïen, per exemple, els trotsquistes illencs, els consellistes de l'OEC i les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes, la CNT o multitud de grups cristians antiburgesos- es dedicaven més que res a una feina de tipus intern o, les més actives, a fer rituals recollides de firmes. Eternes discussions bizantines parlant del sexe dels àngels però res d'efectiu en la mobilització del poble.
El març de 1972, a Palma es va constituir una anomenada Taula Democràtica que pretenia lluitar per les llibertats polítiques. Més endavant, arran del diktat carrillista de constitució de les Juntes, es muntà un fantasmal organisme unitari dirigit per aquest partit. S'ha de tenir en compte que d'ençà la proclamació de la política de reconciliació nacional amb els vencedors de la guerra civil i l'abandonament de qualsevol relació amb el leninisme (ni que fos verbal), el PCE de Santiago Carrillo feia tot el que podia per controlar el moviment popular i escapçar-lo de qualsevol component veritablement anticapitalista i revolucionari.
Anys endavant, amb l'acceptació de la monarquia reinstaurada pel general Franco i amb la negativa que la Constitució reconegués el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, quedava ben demostrat on volien arribar, de veritat, les preteses "instàncies unitàries" tutelades pels carrillistes. Un grup de pressió cultural, amb una certa transcendència pel que fa a la recollida de firmes per problemes puntuals (contra l'actuació de l'Ajuntament respecte al Parc del Mar) fou el conglomerat reunit entorn del nom Tramuntana.
El grup estava composat en la primeria per persones com Josep Melià, Antoni Alemany, Carlos Usúa, Fèlix Pons, Antoni Tarabini, Lluís Matas, Ferran Porto, Manuel Mora (home d'honradesa fora mida), Ramon Esteban, Bartomeu Garí, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Pere Morey, entre d'altres.
Tramuntana, com a grup d'opinió, decidí publicar una sèrie d'articles a Diario de Mallorca i, entre discussions internes, articles a la premsa i les recollides de firmes, passà a millor vida quan fou substituïda per la Junta Democràtica de Santiago Carrillo. El franquisme reciclat continuava endavant amb la seva ofensiva de reformar-se per a romandre en el poder. Josep Melià, aleshores mà dreta d'Adolfo Suárez, escrivia en el llibre ¿Qué es la reforma política? (La Gaya Ciencia, 1976): "Suárez ha comprendido perfectamente que su papel consiste en desbloquear el sistema constitucional franquista. En quitarle su rigidez, su carácter pétreo e inflexible. En hacer posible la redacción de un texto constitucional único, ajustado a las necesidades de una Monarquía constitucional" (Pag. 36).
La reforma constitucional del règim, seguint la seva pròpia "legalitat" havia de ser aprovada pels pobles de l'Estat mitjançant un referèndum. En aquest referèndum es demanava si s'acceptava que fossin els mateixos franquistes reciclats qui dirigissin el procés de canvi polític. Indiscubtiblement l'oposició -de paraula- optava per l'abstenció. Però una abstenció dominada per una gran por. Por de que les accions decidides del poble treballador vers la llibertat i la independència dels pobles oprimits poguessin posar en qüestió les maniobres i pactes secrets en marxa.
Es predicava a favor de l'abstenció, però no es portava endavant cap acció decidida i eficaç per a anar acabant amb la dictadura.
Els revolucionaris, al contrari, exigíem un boicot actiu contra la maniobra antidemocràtica dels feixistes reformats. La batalla es va portar dins els fantasmals organismes unitaris i en el carrer. Partits d'esquerra -en aquella concreta conjuntura- que formaven part de l'ADM eren el PTE, el MCI i el PSAN. No hi era l'OEC, que no s'hi va voler integrar mai a causa de la manifesta inoperància política d'un organisme muntat exclusivament per a la simple discussió sense contacte amb l'ambient combatiu del carrer. La inutilitat absoluta de l'Assemblea Democràtica per a la lluita era prou coneguda a nivell de les Illes, i la premsa sovint se'n feia ressò. De cara d'anar unificant estratègies contra la maniobra de consolidació monàrquica, els partits més esquerrans integrats dins l'Assemblea de Mallorca denunciaren públicament la situació.
El Diario de Mallorca, amb grans titulars a la pàgina 17 del dia 11 de desembre de 1976, i sota la signatura de la periodista Beatriz Iraburu, escrivia: "Inoperancia de la Asamblea Democrática de Mallorca. PSAN, PTE, MCI y OICE unen sus estrategias de cara al referéndum". Després explicava: "La última vez que la Asamblea Democrática de Mallorca consiguió reunir al menos a los representantes de los dos tercios de los grupos integrados en ella -lo cual significaba tener quorum y poder tomar decisiones-, prefiguró lo que iba a ser su campaña ante el referéndum. Luego, el aburrimiento, la inercia o los intereses de partido hicieron que aquella campaña cayera en el olvido, incluso por algunos de los grupos que la habían propugnado". "La Asamblea Democrática de Mallorca no ha adoptado ninguna postura conjunta de cara al referéndum y, si la han adoptado, el hombre de la calle no se ha dado cuenta. ¿Qué hay de aquellos actos públicos que decidieron celebrar? A seis días del referéndum, podemos asegurar que la ADM no tiene nada previsto".
Més endavant la mateixa informació continuava explicant: "PSAN, PTE, MCI y OICE seguirán una estrategia común de cara al referéndum" i analitzava l'enèrgica resolució d'aquests partits davant la inactivitat de l'Assemblea: "El PSAN explicó que por primera vez, una serie de partidos de izquierda coinciden en proponer juntos una protesta enérgica por los represaliados que ahora están en la prisión de Palma, así como una campaña activa para defender la abstención en el referéndum. 'Para estos partidos, el referéndum no es más que una maniobra del Gobierno para dar continuidad al régimen y poder mantener sus mismas estructuras variándolas un mínimo. Señalaron también que existe una contradicción entre hablar de democracia como lo hace el Gobierno y no dar oportunidad a todos los partidos a que se expresen libremente. Los grupos políticos que tienen una línea revolucionaria y obrera están siendo perseguidos; y si queremos una prueba, ahí está el hecho de que dos de los cuatro partidos que convocaron la rueda de prensa tengan militantes en prisión". "El PSAN dijo también que, desde hace un mes, la Asamblea Democrática de Mallorca es un organismo muerto, un organismo que no funciona".
La crítica de l'esquerra a la provada inutilitat de l'ADM continuava en aquests termes: "Dado que la ADM ha hecho un 'boicot tácito' a la campaña pro-abstención al referéndum, el PSAN, el PTE, el MCI y la OICE han decidido hacer la campaña por su cuenta: como primer paso, han solicitado del Gobierno Civil autorización para celebrar el día 14, a las 7,30 de la tarde en la Plaza de España, una concentración pacífica en la que se hablará de la necesidad de una amnistía total y de la abstención en el referéndum. Además, van a editar cincuenta mil hojas defendiendo la postura abstencionista que serán repartidas directamente a los sectores populares. El representante del MCI dijo que `vamos a tomar la palabra al Gobierno y vamos a informar al pueblo'".
Per aquelles mateixes setmanes del mes de desembre de 1976, al costat de les accions conjuntes entre PSAN, PTE, MCI i OEC (els trotsquistes del PORE, els anarquistes, munió de revolucionaris independents feien també tot el que podien contra la maniobra continuista del règim), el PCE (ml), de tendència pro-albanesa, feia sentir la seva veu amb una octaveta repartida essencialment per hotels de s'Arenal, Sont Gotleu, s'Indioteria, Son Cladera i centre de Palma, que deia: "EL REFERENDUM DEL PUCHERAZO' La llamada Coordinación Democrática compuesta por fascistas notorios, ex-ministros franquistas, carlistas, socialistas de etiqueta y de salón, carrillistas y su séquito de oportunistas, pretenden estar negociando con el Gobierno las condiciones del referéndum y sobre las proyectadas elecciones legislativas. Una vez más, reaccionarios y oportunistas tratan de dar gato por liebre al pueblo. Nunca se ha visto en ningún momento ni lugar, negociar sin contar con fuerza real para ello. Y ¿qué fuerza tiene esa oposición que negocia con una Monarquía fascista, aferrada al poder, apoyada por los yanquis y por toda la reacción mundial? El único sector de ella que en realidad tiene fuerza concreta es el de los Ruiz Giménez, García Trevijano, etc., que cuentan con sus bienes de miles de millones, con sus múltiples relaciones en las altas esferas de la economía y la política del régimen del que nunca han dejado de formar parte. Pero los Santiago Carrillo, los Felipe González, y la morralla de comparsas circunstanciales, sólo tienen la fuerza del tiempo que dure el engaño por su parte ante las masas que pretenden controlar".
Finalment, el full dels comunistes-estalinistes del PCE (ml) finia amb aquestes consignes: "BOICOT ACTIVO CONTRA EL REFERÉNDUM, MOVILIZACIÓN DE TODO EL PUEBLO CONTRA EL MISMO, LUCHA SIN CUARTEL POR TODOS LOS MEDIOS CONTRA LA MONARQUÍA FASCISTA, CONTRA LA DOMINACIÓN YANQUI".
Les diverses provatures culturals i polítiques d'aquests "organismes unitaris" començaren a fer aigua quan el règim, després de la mort del dictador, orientat i aconsellat pel Departament d'Estat nord-americà, anà avançant fermament en el camí de la reforma.
El dimarts 15 de març de 1977, els diaris i tots els mitjans d'informació al servei de la maniobra de consolidació monàrquica i capitalista informaven que: "A Madrid, sota la presidència d'Adolfo Suárez, s'ha reunit el Consell de Ministres en el palau de la Moncloa. El govern, en compliment del mandat contingut en la llei fonamental per a la reforma política, ha aprovat un decret-llei en què es contenen les normes electorals que han de regular les primeres eleccions per a les futures corts espanyoles".
La llei electoral, feta a imatge dels franquistes i sense quasi cap tipus d'oposició dels falsos rupturistes (especialment PSOE, PCE, Pujol, PNB, etc, etc), fou publicada en el BOE de Madrid, número 70, del 23-III-77.
Les regles del joc de la futura democràcia -la llei electoral- les feien els hereus de Franco amb l'aprovació tàcita de PCE, PSOE i els partits burgesos. Més endavant s'ha sabut que la redactaren a porta tancada Adolfo Suárez (UDPE), Alfonso Osorio (UDE), Landelino Lavilla (UDE), Ignacio García (UDPE) i Rodolfo Martín Villa (del SEU), tots cinc homes provinents del règim franquista, dos demòcrata-cristians col× laboracionistes i dos del Movimiento.
En la carrera vers la legalització, foren deixats de banda i venuts pel plat de llenties de les possibles poltrones, els partits maoistes i marxista-leninistes que participaven tant a la Junta Democràtica carrillista com la Plataforma Democrática del PSOE. MC, PTE, ORT i OCE(BR), entre altres, foren abandonats a llur sort i s'hagueren de presentar a les eleccions amagats rere diversos tipus d'Agrupacions d'Electors. OEC no participava en la Junta ni en cap altra fantasmada semblant. No ens vengué de nou la nova traïció a la causa popular. Pel juny de l977 ens presentàvem a les eleccions (més que res per a denunciar les mancances democràtiques de la reforma i fer propaganda del socialisme consellista) amb el nom de Front de Treballadors. Aquesta oposició moderada, que al final no volia ni la República ni molt manco el socialisme, es va veure burlada pels franquistes reciclats que, implacablement, anaven dirigint la reforma del règim. Tots els condicionants imposats per les corts franquistes serien integrats en el text final aparegut en el BOE. Josep Maria Puig Salellas escrivia: "AP ha obtingut una llei electoral netament favorable, inclinada cap a les zones rurals i conservadores, en detriment de les urbanes i ideològicament més obertes".
Teníem doncs, amb el vist-i-plau de Carrillo, González, Pujol, el PNB i tots els centres de poder internacionals que els donaven suport, una monarquia segons la voluntat de Franco i unes eleccions segons l'esperit de Franco.
El sistema electoral seria el de representació proporcional amb llistes bloquejades i tancades, la presentació de les quals es reservava als partits i federacions constituïts d'acord amb les normes reguladores del dret d'associació política, a les coalicions i a candidatures independents.Recentment, Lluís M. Xirinacs, en l'obra citada, La traïda dels líders (II), publicat per Llibres del Segle, explica a les clares les mancances democràtiques d'aquesta llei electoral enllestida pels franquistes que volien perpetuar-se en el poder amb unes altres camises que no fossin les blaves. Diu Xirinacs (pàgs. 207-208): "Els candidats esdevenien presoners dels comitès centrals dels pocs partits guanyadors. Només calia a Suárez coaccionar aquests pocs partits. Només hi podrien participar els partits legalitzats per les autoritats judicials encara franquistes. Per a la distribució dels escons se seguiria la coneguda regla d'Hont, un altre atac a la democràcia que exclou els partits petits, evita la renovació dels partits en les Corts, impedeix que el petit pugui créixer (falta de respecte a les minories), perquè exigeix, si més no, el tres per cent dels vots emesos en la circumscripció, i reparteix els escons desigualment segons els vots obtinguts, talment que el meu vot a un partit pot anar a un partit totalment oposat al meu. La distribució d'espais televisius farà que la limitació de les intervencions dels partits de les nacionalitats pugui tenir com a conseqüència que els partits estatals els ofeguin.'S'imposà un senat retrògrad i conservador, que ni serviria de `cambra de les autonomies', cosa que es criticaria en el futur. La circumscripció era la província, amb total falta de respecte a les demarcacions pròpies de cada nació de l'Estat. Dominaven numèricament les províncies conservadores. En totes aquelles amb un nombre d'escons inferior a sis el sistema esdevenia majoritari amb avantatge per al caciquisme local en zones encara amb molta mentalitat agrària tradicionalista. Se subvencionava la campanya amb diners de l'Estat només si es guanyava escó. Calia, doncs, avançar els diners i, si no es guanyava, carregar amb un deute que impedia successives representacions. En canvi, els guanyadors sempre es podrien mantenir en el poder. L'aportació de diners privats no era prohibida. Guanyaria el més ric o el que disposés d'amistats més riques. Les estadístiques ho corroborarien".I la farsa continuava...
Memòria Històrica
© Miquel López Crespí
© Arc46, grup de comunicació
.
22 La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca

Desembre de 2006

.

Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb