Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

21 1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)

satalaieta | 31 Octubre, 2006 23:43

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

Memòria Històrica

21 1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)

Secció: Memòria Històrica

Memòria històrica i lluita antifranquista

.

21 1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)

.

Per Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

.

El dinou d'abril de 1978 s'inaugurava a Madrid el IX Congrés del PCE (el primer en la legalitat d'ençà el final de la guerra civil). Aquest congrés seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del PCE, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Alhora les burocràcies provincials del carrillisme també varen fer els seus congressos "regionals" (el PCE, amb l'acceptació de la "sagrada unidad de España", no podia -ni pot!- parlar de congressos "nacionals"). A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb el marxisme revolucionari (la lluita de classes com a motor de la història) era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego, Marcelino Camacho... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar, Jordi Solé Tura... Abans, el 22 de gener, el Comité Central ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme i del comunisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).És el mateix any de la publicació del famós pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, llibret que pretén teoritzar la conversió a l'antileninisme dels partits que ja en el 1935, en el V Congrés d'una Internacional depurada d'elements revolucionaris, donà carta d'existència al combat contra la ideologia marxista i leninista. Eurocomunismo y Estado vol ser una "aportació al debat de les idees" quan no deixa de ser un refrit mal fet, sense cap ni peus, de les més endarrerides concepcions revisionistes de la història del moviment obrer (Berstein i Kautsky passats per aigua): la defensa total i absoluta de l'Estat capitalista contra els moviments antisistema, la mitificació cínica de la democràcia burgesa (amb totes les seves mancances) com el màxim a què pot aspirar la classe obrera i les nacions oprimides per l'imperialisme. El "debat" dels Santiago Carrillo i tota la plana major del revisionisme europeu (amb Berlinguer i Marchais a l'avantguarda) ens feia copsar la putrefacció absoluta dels hereus de Stalin. Recordava la famosa frase de Trotski abans de ser assassinat a Mèxic (precisament per un membre del PCE-PSUC, Ramon Mercader!): "Stalin no revisa Marx i Lenin amb la ploma, sinó amb les botes de la GPU [la policia política estalinista]". Aquestes preteses "modernitzacions" del pensament socialista feien riure (si no feien plorera). Sabíem que l'estalinisme feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig). La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses (especialment en la història encara inèdita de Ferran Lupescu Els dies d'un nou planeta: crònologia d'història soviètica (novembre 1917-març 1939). Una obra que també convé citar és Lenin y las naciones, de Javier Villanueva, publicada a Madrid per Revolución el 1987.Les "aportacions" del grup Carrillo-Pasionaria resten molt ben resumides en el llibre d'Aníbal Ramos (Arturo Van den Eynde) El proletariado contra la 'Unión Sagrada': anti-Carrillo, quan explica (pàgs. 21-22): "En un pasado reciente y de ningún modo enterrado, el asesinato político, la prisión, la calumnia, la tortura han sido los 'argumentos' favoritos de Stalin, de sus camaradas y de sus sucesores... Cuando, por ejemplo, el Mundo Obrero de los años 36 y 37 'argumentaba' contra el trotsquismo en España, apenas daba a la lucha literaria otra función que la de preparar a la opinión obrera para la entrada en acción de la GPU estalinista con sus argumentos de peso: provocación, secuestro, asesinato... Ese es el aspecto de las cosas que Carrillo elude siempre que vierte sus lágrimas de cocodrilo por los viles asesinatos de Andreu Nin, de Kurt Landau, de los trotsquistas Moulin y Wolf. Y, desde luego, el mal que ha hecho al marxismo, la huella sangrienta que ha dejado sobre el marxismo esta bota de la policía estalinista, ha sido infinitamente más perniciosa, más profunda y más duradera que la de las teorías revisionistas de los Berstein y de los Kautsky". Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les col× lectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra. Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Reudo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquín Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Ensensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdos de George Orwell... A nosaltres, el militants de l'OEC, ja no ens venia de nou l'abandonament de les idees socialistes d'Octubre, l'atac als continguts teòrics del marxisme, la criminalització de les ensenyances de Lenin quant a la destrucció de l'Estat burgès i la seva substitució per la classe obrera armada, pels consells de diputats obrers i pagesos. Tampoc al POUM, al PORE o la mateixa Acció Comunista, a la CNT, a cap organització anticapitaliusta no els venia gens de nou quan, després de totes les renúncies de la transició, el PCE es decidia a fer públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes. Als atacs contra les posicions revolucionàries en temps de la guerra civil (atacs que arribaven, com hem explicat una mica més amunt, fins al segrest, tortura i assassinat del dissident) hem d'afegir les brutors del grup de Carrillo en la postguerra: l'abandonament de la lluita guerrillera (sovint amb lliurament dels caps de la resistència a la policia); el reforçament dels sindicats verticals feixistes (CNS) en moments en què estaven amenaçats per les lluites obreres (sobretot d'ençà les grans vagues del 62-63 fins a la transició)... L'any 1956 ja havia representat la consolidació de la política del PCE de "reconciliación nacional" (amb la burgesia i el franquisme). Si coneixem a la perfecció aquest abandonament per part de l'estalinisme español de qualsevol defensa (tant teòrica com pràctica de la lluita pel socialisme... ¿per què s'aguditzà precisament el 1978 l'atac contra el leninisme i les idees anticapitalistes i antiimperialistes d'Octubre? 1978 és l'any d'aprovació de la Constitució consensuada entre franquistes i reformistes d'esquena del poble. La Constitució té moltes mancances democràtiques. Entre abstencions i paperetes amb el "NO" hi ha deu milions de ciutadans que no la volen enfront els quinze milions que l'aproven després d'una campanya bestial de propaganda on són silenciades les veus que volen explicar determinats caràcters antidemocràtics d'aqueixa llei. Els comunistes (OEC en aquest cas) sabem de la importància fins i tot de les llibertats burgeses per a organitzar el poble, per a assolir noves cotes més elevades de drets per als treballadors; però precisament perquè ens consta aquest valor (que Carrillo no ens havia d'ensenyar, cínic) és per això mateix que volíem una Constitució burgesa àmpliament democràtica, que reconegués alguns trets essencials de les lluites històriques de l'antifeixisme, el republicanisme i els pobles nacionalment oprimits. Ni això no volia el PCE, amb la seva acceptació de la monarquia, l'estat imperialista, l'economia de mercat i la tutela de l'exèrcit sorgit de la victòria feixista en 1939! En aquests moments capitalisme i reformisme volen acabar ja definitivament amb els culpables somnis revolucionàries de les dècades anteriors. El fantasma de Gasteiz (les coordinadores de fàbriques en lluita, el poder dels consells obrers, la unitat per la base mitjançant la democràcia directa...) encara és present en la majoria de lluites obreres de la dècada 1970-1980; vegeu els imprescindibles Luchas autónomas en la transición democrática, escrit pel "Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera", editat per Zero el 1977, i Franquismo y lucha de clases: una aproximación histórica (1939-1975), de Juanjo Cruz, Josep Maria Pou, Joan Puig i Pep Subirós, publicat per CEDOS l'any 1977). Ja no basta que les naixents burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT accelerin el desmuntatge dels organismes de democràcia directa en acció: manca de suport a les vagues i mobilitzacions "no aprovades" pels nous dirigents sindicals; contínues expulsions de membres díscols, de delegats provinents dels diversos grups revolucionaris encara existents (OEC, PORE, MC...) o dels diferents corrents estalinistes no carrillistes (PTE, ORT, PCE-ml)... La publicació del pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, l'any 1978, pretenia consumar, en el camp de la teoria, el que en la pràctica del moviment obrer aconseguien els seguidors del carrillisme. Si a la fàbrica, l'hotel, la universitat, el barri o l'institut s'estava provant de liquidar la unitat obrera i popular, l'exercici de la democràcia directa i la coordinació de sectors en lluita, ara el PCE (amb una direcció provada en dècades de traïdes) havia d'acabar amb les últimes restes de la història del moviment obrer de l'Estat: la memòria de la Comuna d'Astúries i de les Aliances Obreres dels anys trenta, per exemple. Contribuint a anihilar el contingut revolucionari del leninisme, proclamant el "fracàs" d'Octubre sense explicar el procés d'extermini de l'avantguarda bolxevic i anarquista del disset, ajudaven el capitalisme a desorganitzar la classe obrera, a liquidar la resistència als plans de la reforma. Haver consagrat una constitució amb greus mancances democràtiques que revalidava la monarquia imposada pel general Franco; que no reconeixia el dret dels pobles a l'autodeterminació; que barrava el pas al socialisme (en oficialitzar el capitalisme, tot lligant de peus i mans un hipotètic govern d'esquerres)... encara no era prou per al sistema. Ara, el capitalisme, l'imperialisme, demanava al PCE el "darrer esforç": calia soterrar per sempre les idees marxistes, la possibilitat mateixa de situacions com les de la transició (possibilitat factible mentre subsistís el marxisme, el leninisme). El futur havia de ser burgès. Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intel× lectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE. L'anticomunisme visceral del IX Congrés del PCE (el de la campanya contra Lenin per l'abril de 1978)) és una d'aquestes darreres batalles de la transició contra tot el que, tant en la pràctica com teòricament, havia aconseguit la classe obrera (vegeu Anti-eurocumunismo de Carlos Llorens Castillo, València, 1981). Eurocomunisme y Estado consagra la democràcia formal com a el "màxim" possible en el món alhora que ataca rabiosament l'experiència d'Octubre i emmascara l'essència sempre violenta de l'Estat. Com explica A. Van den Eynde en el seu Petit vocabulari polític del marxisme (Edicions de 1984, pàgs. 55-55): "L'estat és una força organitzada dins el país, dins la societat. És un conjunt d'institucions organitzades per les classes privilegiades de cada societat per mantenir estable, en ordre, en pau, la seva dominació de classe. Aquestes institucions són les lleis, els parlaments, els ajuntaments, els exèrcits, les policies, els tribunals, les presons, els ministeris, oficines de tota mena, bancs, també empreses i servicis, amb els respectius locals, fons, mobiliari, jerarques i empleats. Però l'essència d'aquesta estructura, l'essència de l'estat, està en la força que amb el garrot a la mà manté 'en ordre' la societat dividida en classes, esquinçada per l'explotació i l'opressió. L'estat, en essència, és l'organització de la violència de la classe dominant sobre el conjunt social per tenir-lo a ratlla".

És ben "curiosa" la mitificació de l'Estat burgès que fa el PCE (entès com a entitat abstracta protectora de l'interès "general" dels ciutadans), dels pactes que, a "España", serveixen per a assumir alegrament les herències més pesants del franquisme i del capitalisme justament quan la burgesia, tant en el marc de l'Estat com al món sencer, perfecciona els seus instruments de dominació político-militar. Hi ha lleis d'"excepció" arreu per anar finint amb les victòries populars ateses en el món després del maig del 68 (recordeu el triomf del poble de Vietnam sobre l'imperialisme ianqui). Tot l'enrenou de la campanya carrillista contra el leninisme i els principis socialistes d'Octubre anava estretament lligat a atènyer la consolidació del nou règim sorgit de la reforma del franquisme. Els atacs concrets contra les llibertats –les lleis d'excepció– s'ajuntaven estretament als pamflets de Carrillo (i resolucions de congressos del PCE) contra les idees revolucionàries. Cada acte de la campanya antileninista de 1978 s'ha de relacionar amb els esdeveniments del moment quant a la tasca de consolidar el règim nascut a conseqüència dels pactes entre el franquisme i l'oposició. Ho explica perfectament el citat Aníbal Ramos en El proletariado contra la 'Unión Sagrada' (Crítica Comunista, 1980).

Memòria Històrica
© Miquel López Crespí
© Arc46, grup de comunicació
.

21 1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)

.

Novembre de 2006

.

Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

Comentaris

LA RECONSTRUCCIÓN DEL PCE(m-l)

francisco | 24/01/2007, 15:14

en:http://libertad7.blogspot.com/2006/11/la-reconstruccin-del-pcem-l.html

Comentario previo de la "redacción" recordando aquella frase de Marx tan apropiada: la historia se repite, primero como tragedia, después como farsa. Ese pecé no sé cuántos es la farsa. Quince años después quince años más tontos, quince años sin abrir un libro (y menos de Marx), quince años sin abrir los ojos.

Firma por la redacción Jesús el Liviano, ya sabeis, el que anduvo sobre las aguas.

Coincidiendo con el trigésimo aniversario de la muerte del camarada Mao Tse-tung ha tenido lugar el congreso de reconstrucción del PCE(m-l).

En la foto oficial de las exequias del camarada Mao se contempla al Comité Central alineado frente al difunto, de cuerpo presente. Si nos fijamos atentamente hay cuatro huecos en blanco. Corresponden a: Wang Jung-wen, Yao Wen-yuan, Chiang Ching (su mujer) y Chang Chun-chiao. La banda de los cuatro. Fueron borrados sin más explicaciones de la foto oficial.

En el escudo del PCE(m-l) ha desaparecido uno de los mancos, el del fusil, por el mismo procedimiento: Borrado sin mas explicaciones. Han dejado al manco del martillo, al de la hoz, la bola del planeta y la estrella de cinco puntas. Rodeando todo el conjunto queda la aureola del patronímico completo: PARTIDO COMUNISTA DE ESPAÑA (marxista – leninista).

Bajo el punto de vista de la estética es aceptable, por aligerar un escudo sobrecargado en demasía. Pero no creo que sea esta la causa de su desaparición. La falta de explicaciones tampoco creo que deba interpretarse como: Que cada uno piense lo que quiera. Ni tampoco: Reflexionad y preguntad, yo os contestaré. Más bien: Simplemente no está. Y punto. Como la banda de los cuatro.

En todo caso uno puede preguntarse: ¿Quiere decir que se renuncia a la lucha armada? ¿No habrá conquista del poder por la revolución violenta? ¿Se renuncia a la violencia revolucionaria? ¿El Mauser 98 ha quedado en desuso?

A primera vista, la lectura del Extracto del Discurso de Clausura de RM, te retrotrae a la juventud, de cuando uno tenía veinte años. Es como si no hubiera pasado el tiempo ni las circunstancias que conlleva el paso del tiempo. Ninguna arruga, ningún achaque (ese dolor de espalda), la melena al viento, la trenca, el macuto…

Pero…

Leyendo detenidamente el extracto, y los artículos que lo acompañan, te das cuenta de que hay importantes novedades:

1) Ya hay otros partidos y grupos marxistas – leninistas en el estado español. Estos se encuentran: O bien dispersos o en otras organizaciones y grupos (sic). Esto es una novedad frente al anterior PCE(m-l) que era el único ungido portaestandarte del marxismo – leninismo.

2) Se arenga a la tarea, nada fácil (sic), de construir un solo partido comunista para todo el Estado. Eso sí: Sin bajar la guardia. Porque por doquier se encuentran socialdemócratas y fuerzas oportunistas, (sin dejar de lado a los trotskistas y ácratas) (sic). La novedad consiste en que, de entre todos los demonios, han desaparecido los revisionistas, que antes venían enumerados por su afiliación doctrinal. Así: Carrillistas, pro rusos, titistas, maoístas, castristas, guevaristas,… Eso sí: Los enemigos son muchos, abiertos unos, camuflados otros (sic). Queda claro que el PCE(m-l) no es el único partido comunista… Ya no es lo que era.

3) Se rehabilita a nuestros camaradas (sic): Pasionaria, Lister, Modesto, Uribe... Me imagino al representante del PCPE dando un suspiro de alivio. Y se rehabilita a Joan Comorera. Me imagino el suspiro de alivio de algún grupo de catalanes en la sala (¿Unidad Proletaria?).

4) Se reivindica al FRAP de pasada y en pasado y a nuestros tres cs fusilados en septiembre del 75 (sic), sin sus nombres y perdido su carisma de héroes del pueblo.

El resto del informe os lo sabéis todos de memoria. Desde luego Elena lo hacía bastante mejor.

La insistencia en la construcción del partido comunista, la rehabilitación del revisionismo más clásico y un articulo de Fernández sobre la unidad de los comunistas, me inclina a pensar que lo que este pretende es simplemente colocarse en un espacio más amplio, y con este fin negociar mejor con una sigla completa que con una pamplina. (Luego, parece, que esas siglas son un obstáculo en las negociaciones).

Me remito a la autobiografía de Vicente López Tovar, militante del PCE y creo que del PCE(m-l) (estuvo en su II Congreso), o al menos de Convención Republicana, para la mejor comprensión de la transformación del PCE una vez finalizada la II Guerra Mundial, año 1944. En resumen:

-Se piensa que las potencias occidentales apoyarán un restablecimiento de la Republica en España y el PCE, con la UNE, promueve una gran invasión de las fuerzas guerrilleras por el Pirineo, estimadas en 30.000 o 40.000 guerrilleros. Tovar es coronel de la XV División, la que invade el Valle de Aran. Fracaso total. Las potencias occidentales reconocen a Franco, veladamente primero.

-El cambio de la situación política, lucha armada por lucha política, obliga al PCE a cambiar sus estructuras organizativas: Militares por políticos. Esto que en principio parece correcto, se hizo mediante el aniquilamiento de todas sus estructuras militares: Cuadros, mandos, guerrilleros,… Tovar fue apartado, muchos asesinados. Lister y Modesto, dos buenos militares nada políticos, fueron finalmente apartados. Tanto Tovar como el mismo Lister reconocen que en principio se barajó su liquidación, por orden de Stalin.???.

-Los dirección del partido que trabaja en el interior es aniquilada: En una primera etapa Monzón(detenido y expulsado) y Trilla (asesinado por el PCE). En una segunda etapa Semprún (expulsado) y Sánchez Montero (detenido).

-Pasionaria, a todo esto la Secretaria General tras el suicidio? De José Díaz, configura paso a paso la dirección en el exilio que todos conocemos: Claudín (su mano derecha, organizador con ella de las MAOC) y Carrillo, fundamentalmente. La dirección del PCE queda en manos exclusivas del exilio.

Todo esto antes del Revisionista XX Congreso del PCUS. Que todos por cierto aclaman: Pasionaria, Lister, Uribe, Mije, Delicado, Claudín, Carrillo, Semprún,…

A la vejez todos calvos.

Eusebio.

pce ml

maria | 10/07/2007, 19:34

jajajajja
crec que els cs catalans que allí hi vam estar no pensem com tu, ni la resta de tot l'estat..... la veritat, no tinc ganes de perdre el temps dient totes las coses en les quals tens una postura errònia. La pròxima vegada posat en contacte amb nosaltres i evitaras malos rotllos.
Ah, i si no entens el català, ho dius i t'ho tradueixo,.... no vagis per ahí criticant a les esquenes, que les coses parlant s'arreglen. Salut.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb