Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

L’imant destructor dels Esventraments. Angel Gener

satalaieta | 16 Abril, 2007 22:21


Angel Gener

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

L’imant destructor dels Esventraments

Cent Raons per Preservar les Trames Medievals:

L’imant destructor dels Esventraments

.

Sa Talaieta Petita i l'Arc Mediterrani (el 46) agreeixen aquesta nova col·laboració que ens ofereix l'historiador, llicenciat en "Història de l'art" i company Angel Gener.  Dir que aquest artícle ja ha estat publicat a "Mirall", una revista de l'Obra Culturar Balear OCB. Moltes gràcies.

Imaginem-nos caminant per un bell carrer del nucli medieval de Ciutat, veient-nos entrant a un singular casal amb enteixinats mudèixers. Vegem un gran pati renaixentista, un trespol venerable de pedra viva amb còdols, un jardí vora una galeria classicista monumental i encantadora. Però facem només un exercici d’imaginació, perquè carrer i casal foren destruïts devers 1960. Un com a resultat d’un esventrament i l’altre, indirectament, també. Perquè els esventraments actuen com a imant de futures destruccions al seu entorn immediat. El palau, declarat Monument historicoartístic el 1951, era Can Verí. El carrer, qualsevol dels voltants, qualsevol dels que desaparegué amb la Reforma interior de l’Ajuntament de Palma de 1943, posem la continuació de Sant Feliu passat el Born. Ja esmentàrem el cas en el darrer escrit i ara pensam que hi hem de tornar incidir.

Els plans de reforma d’Alenyar, Bennàsser i Alomar

Els tres coincidiren en la mateixa i penosa idea com veurem tot seguit. Alenyar el 1912 féu un avantprojecte de reforma interior de Palma, hi figurava la idea d’obrir un nova via entre Cort i es Born. Una via que, només en part, s’arribà a construir, això suposà l’inici del carrer Constitució eixamplant brutalment l’antic carrer del Born. El 1917 l’Ajuntament aprovà el projecte de Reforma interior de Bennàsser, suposava obrir diverses vies de penetració a la ciutat antiga i per tant terribles esventraments o  destruccions de la trama de carrers d’origen medieval. El 1943 l’Ajuntament aprovà el Pla de Reforma interior d’Alomar, una de les, també terribles intervencions, incidia en la vella idea d’Alenyar i Bennàssar de comunicar Cort i es Born. Així que per aconseguir-ho, uns anys més tard, s’obrí el carrer de Constitució que, sortosament, no es perllongà més enllà de la plaça del Rosari.  

Sant Feliu despenjat

Faríem un exercici d’immodèstia, de xovinisme, si dèiem que Sant Feliu és un dels carrers medievals més bells i singular d’Europa. O si el comparàssim amb el fascinant carrer dels Cavallers de Rodes, o amb algun venerable carrer de Lucca o de Sena. Sí, potser la faríem massa grossa. De fet ja la hi estam fent. Però, posats a fer comparacions agosarades, podríem dir que Sant Feliu és més viu que l’esmentat carrer de Rodes (una mica massa “tocat i posat”), que les seves formes arrodonides són més dolces i poètiques o que Ciutat té la mar mentre que Lucca i Sena en són molt lluny. Però no comparem que tot són ciutats i carrers interessant i els mèrits d’una cosa no resten els de l’altra (efectivament, comparar és restar, no comparar és sumar). Tanmateix tenguem ben present que Sant Feliu és sinuós, té unes perspectives trencades encisadores, és ple d’edificis interessants. Però també hem de dir que el carrer quedà tristament despenjat, seguir-lo i arribar al Born suposa un esglai final, perquè passat el passeig no hi ha la continuïtat que la lògica de Sant Feliu ens fa pressuposar. La continuació ens la dóna un carrer ample, pretenciós, adotzenat, sense encant; avui aquesta continuació ens l’ofereix el carrer de la Constitució. Per comparació Constitució se’ns apareix així, inadequat, massa ample, de manera que Sant Feliu queda despenjat, coix. En canvi hi havia un carrer estret que seguia a Sant Feliu, un carrer que n’era la continuació lògica: el desaparegut carrer del Born. Un traçat medieval que fou tristament destruït, com dèiem més amunt, per aquest nou carrer de la Constitució (pobra Constitució, quin carrer li han dedicat)

Les excavacions a la Constitució

De vegades sembla com si els morts volguessin reviure, o és que no són tan morts? es tracta només d‘un estat crític? Només un estat d’inconsciencia? Un coma superficial? El fet és que devers l’any 2000 es feren unes excavacions al carrer Constitució, s’hi volia fer un pàrquing subterrani, les desgràcies no venen mai totes soles. Llavors s’esdevengué una feta que fascinà els ciutadans, semblava que un mort volia reviure. Compareguéren línies de façanes definint un carrer estret, restes de les cases corresponents: finestres, rajoles de cuina. Lògicament es tractava del carrer o carrers d’origen medieval borrats del mapa per fer el nou traçat de Constitució. El fet suscitava una atracció morbosa per part de la ciutadania que, delerosa, esgarrava la xarxa de plàstic amb la qual l’Ajuntament semblava que volia amagar la feta. Pensam que la morbositat era curiositat, una lamentació inconscient per una pèrdua que els ciutadans captaven però no se’ls acabava de fer entenedora.

L’efecte destructor de l’esventrament dels anys 1950-1960 es feia patent i la gent volia saber, volia conèixer. Hi hagué després altres troballes arqueològiques i tot plegat comportà que es desistís de fer el pàrquing (potser ho pagà el carrer d’Antoni Maura, després se n’hi féu un malgrat les restes romanes i califals que s’hi trobaren). D’altra part, la destrucció associada a Constitució i al traçat del veïnat nou carrer de Tous i Maroto, feta dècades enrere, sembla que esbudellà el jardí de Can Verí i convertí els seus darreres en davants (o cosa semblant, potser hi havia una placeta als darreres, malhauradament avui ningú no se’n recorda). Tot plegat suposà un empobriment del casal alhora que una enorme plusvàlua urbana del seu solar. Tan forta que no es pogué frenar l’afany especulatiu i  devers 1960 s’esbucà el palau. Efectivament, els nous traçats provoquen grans plusvàlues al seu entorn i acaben provocant altres destruccions.

L’efecte imant destructor a la Protectora i la Concepció        

Com su allà, a Jaume III. En aquest indret l’esventrament associat a l’obertura del carrer el 1953, serví d’imant d’atracció perquè devers 40 anys més tard s’esbucàs tota la illeta de la Protectora, Can Ribera, el Pi, Bordoi. S’en conservaren d’alguna manera les façanes originals mentre que l’interior no hi tenia res a veure, aparegué una tipologia estranyíssima de blocs d’edificis amb espai buit al mig practicable des del carrer. L’absurd arribà a l’extrem de figuracions de portes d’entrada d’edificis autònoms, que ni són portes, ni entren enlloc, ni corresponen a edificis autònoms... A l’altre costat, s’arribà a esbucar devers 1980 una altra illeta completa: Concepció, Montcada, Can Serra de Marina, Sant Martí. El cas potser no és tan pervers però d’alguna manera ens repugna més que l’anterior, si d’una part la intervenció és més sincera, a nivell de paisatgisme de carrer és molt pitjor i no deixa d’ésser hipòcrita. Aquí la hipocresia ens la dóna la utilització d’uns materials i formes nostàlgics amb el passat mentre que determinades formes evidencien els recursos dels nous materials, una altra vegada el llop que es vol disfressar amb pell de xotet i, tanmateix, mostra el llautó. Efectivament, tot un costat del carrer de Sant Martí té la façana completament volada a partir del primer pis. Una cosa més repugnant i antiestètica, més en desacord amb els pressuposts, possibilitats constructives i les formes de l’arquitectura tradicional, és impossible. Entretant la nova illeta, al carrer dels Montcades, ens mostra una galeria barroca o barroquitzant vilipendiada i reconstruïda al bell mig del desastre. Galeria que, per descomptat, creiem que no s’hauria d’haver separat mai del lloc on es construí (probablement un casal de l’indret penosament destruït per l’efecte imant de l’esventramento de Jaume III, a finals del XIX hi havia el Govern Civil).

Divulgació de la crítica als esventramentosEl 1948 Alomar fa els projectes per algunes de les noves cases que s’han de fer a Jaume III. Així sorgeix la façana de la casa Villalonga Mir i les dues subsegüents, també projecta la reforma del palau Truyols amb la nova façana cap al Born. Però el que avui ens sorprèn és que la Societat Arqueològica Lul·liana proposàs el nom de Jaume III per al nou carrer projectat per Alomar. L’entitat havia destacat en la defensa del nostre patrimoni des de la seva fundació. Sorgí el 1880 amb la intenció de divulgar-lo i protegir-lo. Per exemple: en el seu moment protestà per la destrucció de la Porta de Santa Margalida de les murades de Palma, també sol·licità reiteradament que els bous de Costitx tornassin a Mallorca. En canvi quan s’havia de traçar el carrer porticat de la reforma número 1 del pla de 1943, sol·licità que se li posàs el nom de Jaume III. És a dir, d’alguna manera participà del desastre, com si ho aprovàs. Quina llàstima, pensam que hauria estat molt millor mantenir-se’n al marge, no embrutar-s’hi. Perquè, almenys les entitats i persones amb certa responsabilitat en la protecció i divulgació del nostre patrimoni, sembla que seria desitjable que tenguessin cert sentit crític amb la seva destrucció, més si és massiva. Sembla que seria desitjable que, a més, divulgàssin o expressàssin públicament aquesta actitud. Per descomptat que han passat molts d’anys de la feta i suposam que avui, la Societat Arqueològica Lul·liana valoraria la reforma de 1943 molt negativament. Però avui, malhauradament, encara passen coses semblants en altres àmbits. Per il·lustrar-ho, volem citar ara una anècdota que ens demostra que no sempre es té un sentit crític amb la destrucció del patrimoni. En un recorregut dels que s’organitzen per conèixer el centre històric de Palma, la monitora de l’itinerari comentà de Jaume III que el carrer era el resultat d’un esventramento. Fins aquí molt bé, però llavors l’única valoració de la feta fou que el resultat era una “avinguda rectilínia”, sense més...

Pensam que el desitjable hauria estat una enumeració d’alguns dels inconvenients de reformes semblants a les trames tradicionals, com és ara l’efecte imant de la destrucció que atreu futures destruccions. Evitar aquest efecte pensam que és una de les cent raons per mantenir les trames tradicionals, raó que ha estat la protagonista d’aquest escrit. El concloem desitjant alhora que els arguments per a la protecció del nostre patrimoni sempre es divulguin com pertoca, que per desconeixement o per ignorància, mai se’ns amaguin. 

Àngel Francesc Gené i Ramis, llicenciat en Història de l’art.

Mallorca, febrer de 2007

(peus de les il·lustracions)

Fotografia 1Finestra gòtica coberta amb un arc conopial al carrer de Sant Martí. A l’altre costat de carrer tota la illeta fou destruïda, avui hi ha una construcció moderna que intenta desfressar la seva inadequació a l’entorn amb formes que pretenen semblar-se hipòcritament als tradicionals, perquè l’antiestètica volada de tota la façana evidencia la utilització dels materials i tècniques més actuals. Tot davant d’aquesta venerable peça de la gòtica Ciutat de Mallorca, tot a causa de l’efecte d’imant destructor generat per la proximitat de Jaume III 

Fotografia 2 Arc apuntat gòtic i permòdols de cap de biga al local del restaurant Rossini del carrer del Pi (esperem que aviat li llevin l’absurda cornisa). Situat a tocar de la destrucció associada a l’esventramento del traçat de Jaume III, hem de suposar que elements arquitectònics com aquest foren destruïts amb el traçat d’aquest carrer. A l’enfront del  restaurant, l’efecte imant destructor de l’esventramento ha acabat provocant la destrucció, anys després, de tota la illeta. Això s’hauria d’explicar al gran públic 

Fotografia 3Els efectes indesitjables dels esventramentos s’haurien d’explicar en situacions com és ara quan es fa un itinerari pel centre històric. El gran públic podria comprovar que la destrucció de trames medievals genera problemes com aquest: els darreres de Jaume III formen com un tap que talla i mutila tots els carrers que intercepta, un lloc aposta per a despropòsits,  com aquesta acumulació d’aparells i elements indesitjables del tap de Can Ribera. S’hi valen ulls per mirar...   

Il·lustració 1Esbossos de la transformació del carrer del Bonaire sobre la trama d’origen medieval, a un costat de carrer, en sentit perpendicular, es construïren uns blocs d’una tipologia pseudoracionalistes totalment aliena al centre històric 

Il·lustracio 2Esbossos de dels traçats dels carrers de Tous i Maroto i Constitució sobre la trama medieval preexistent. El carrer del Born (a), el dels Barreters (b), i el tram més llarg de les Minyones (c) desapareixeren.  

Il·lustració 3Gravat antic del pati renaixentista del palau de Can Verí

.

.

- Altres artícles recents a l'Arc Mediterrani.

  • Prou! Manifestació
  • Solidaritat i Pau
  • Les infermeres violades... Miquel López Crespí
  • La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
  • Denúncia als Serveis Ferroviaris. Teresa Mª Bestard i més
  • Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)
  • Impresionant Manifestació
  • Prou! Manifestació
  • Ho és o s'ho fa?
  • Solidaritat i Pau
  • Convocades les proves d'accés a Cicles Formatius d'FP. Illes Balears
  • Ofimàtica amb l'OpenOffice. Josep Escoda i Joan Molar
  • .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    Comentaris

    Afegeix un comentari
    ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

    Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

     
    Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
    Powered by LifeType - Design by BalearWeb