Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

30 La repressió feixista contra l'esquerra revolucionària: detencions i tortures

satalaieta | 31 Agost, 2007 17:10

Arc Humanista de Comunicació  (AHC)
Arc Mediterrani (46)    
Actualitat i Els nostres escrits 
Comunica amb nosaltres: arc46nou(a)mallorcaweb.net
Memòria Històrica 

30 La repressió feixista contra l'esquerra revolucionària: detencions i tortures

Secció: Memòria Històrica

Memòria històrica i lluita antifranquista

.

30 La repressió feixista contra l'esquerra revolucionària: detencions i tortures

Per Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo de l'any 1976, a Inca, arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de Democràcia Proletària (portaveu dels comunistes de les Illes). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Del nostre grup, na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps. Els detinguts eren els companys Antoni Muñoz, Domingo Morales i jo mateix. Els piquets que havien anat a repartir la nostra publicació a Manacor, Lloseta, Sineu i Pollença, tornaven sense haver sofert cap entrebanc seriós.

A l'endemà els diaris de Ciutat informaven de la detenció amb grans titulars. Especialment significativa va ser la informació que donava Última Hora el divendres 19 de setembre de 1976 quan explicà, a la darrera pàgina: "En el Dijous Bo. Detenido Miguel López Crespí. I, ampliant la notícia, deia: "En el 'Dijous Bo" de ayer en Inca no todo fue fiesta y diversión. Cuatro personas eran detenidas cuando procedían a la venta de Democràcia Proletària, órgano del OICE (Organización de Izquierda Comunista). Entre los detenidos figuraba el conocido Miguel López Crespí, del comité de prensa de OICE. Los nombres de los otros detenidos se desconocen por el momento. El número que se vendía era uno especialmente editado, dedicado a los pueblos y a sus problemas. Fueron detenidos por la Guardia Civil y trasladados al calabozo municipal. A primeras horas de esta mañana aún no habían sido puestos en libertad y se espera que en esta misma mañana pasen al Juzgado de Inca. Habían vendido y repartido cerca de dos mil ejemplares.

'El Comité de Dirección de OICE expresa su más enérgica repulsa por esta detención, por entender que es un atentado directo contra la libertad de expresión, al mismo tiempo que exige la inmediata libertad de los detenidos".

Els comunistes de les Illes (OEC) érem un partit fortament arrelat a la realitat de la nostra terra. Que amb els anys militants i dirigents d'OEC hagin encapçalat i treballat en les més importants iniciatives culturals i polítiques de les Illes així ho demostra. Militants i dirigents del comunisme illenc han estat en Mateu Morro, exconseller d'agricultura del Govern Balear i exsecretari general del PSM; Antoni Mir, màxim responsable de l'OCB fins fa poc; Josep Capó, capdavanter de la PIMEN; Francesc Mengod i Jaume Obrador, fundadors de les primeres associacions de veïns de Ciutat; Maria Durán, dirigent de CC.OO. de la comarca de Manacor; Guillem Coll, dirigent del món obrer a Lloseta i Inca; mestres, músics, sindicalistes que han lluitat i lluiten en les fileres de les organitzacions de treballadors de les Illes (CGT, STEI, CC.OO., UGT, USO, Unió de Pagesos, etc)... ¿Qui no coneix la importància cabdal que advocats com Jaume Bueno han tengut, denunciant la corrupció, en la fi del canyellisme? Professionals del periodisme com Gina Garcias, de l'ensenyament com Dora Muñoz, Margarida Seguí, Àngels Roig... el llistat dels homes i dones procedents d'OEC que han ajudat, amb la seva dedicació, amb el seu esforç, a consolidar tots els aspectes progressistes de la Mallorca actual, podria allargar-se fins a l'infinit. Però pensam que aquestes pistes que hem donat ja poden informar al lector del lluny que érem els comunistes antiestalinistes de ser una secta o un grupet sense incidència, com els apologistes del carrillisme i tota mena de reaccionaris pretenen presentar-nos.

Per això la premsa d'OEC tocava amb el peus ben a terra, lluny de les ximpleries d'altres publicacions al servei de la reforma del sistema. El número de Democràcia Proletària (número 3 de novembre de 1976) que anàrem a vendre i repartir a Inca aquell llunyà "Dijous Bo" estava integrement dedicat a la problemàtica del camp. Dissenyat per Monxo Clop, l'editorial feia una valoració del que havia estat la dictadura. Explicàvem aleshores: "Quaranta anys sense poder dir res, sense poder organitzar-nos perquè estava prohibit; quaranta anys fent molta feina per pocs doblers mentre quatre 'mangantes' falangistes i capitalistes han fet el que han volgut i s'han omplert les butxaques amb el fruit de la nostra feina, fermant-mos com a xotets, augmentant constantment les contribucions i no donant mai cap crèdit important; la manca d'una efectiva xarxa d'hospitals, guarderies, escoles, mercats, serveis públics i mil coses més que, totes juntes, han anat contribuint, a poc a poc, a desfer el camp mallorquí, a despoblar els nostres pobles, un temps tan esplendorosos i floreixents".

Tampoc no hi mancava, en aquest número especial dedicat al nostre camp, un encès recordatori del que significà la guerra civil per al poble treballador. Democràcia Proletària recordava a l'editorial: "La guerra civil va ésser això a Mallorca. El quatre 'caciques i senyorets' dels pobles no volien que els pagesos demanassin justícia i varen començar a matar i assassinar. Tots recordam els assassinats comesos pels falangistes i les fortunes que es varen fer damunt la nostra sang. Terres, cases, propietats confiscades... i, després de la matança dels nostres millors homes va venir la "pau" d'en Franco, es a dir, la fam, la misèria, l'estraperlo i tota classe de negocis bruts damunt les nostres necessitats més urgents. Aquesta va ser la "pau" de la victòria dels capitalistes damunt el poble. Així varen anar fent els duros els 'mangantes' que encara ara ens governen" (cal recordar que aquest número de Democràcia Proletària és del novembre de 1976).

El fet d'esser detinguts per vendre lliurement premsa revolucionària no ens afectava gaire. Només les respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. "Què serà d'aquests al× lots", deien mares i padrines, en veure els noms al diari. "Detenidos por vender prensa de partido", eren els titulars de sempre. El País informava: "Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista". I continuava: "Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, `Democràcia Proletària'. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez". Per a nosaltres, l'"accident" era un "afer" normal de la lluita clandestina. Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l'únic mitjà que teníem d'arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa del sistema continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d'alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades sempre. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. El món oficial de l'edició només feien propaganda dels qui els semblaven s'avindrien a pactar amb els franquistes la "ruptura". El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de "rompre" amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus les forces repressives de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa a l'estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l'autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir a parlar. El seu aigualit republicanisme s'anava fonent com un bocí de sucre dins l'aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.

Per a nosaltres era bàsic fer arribar la veu de l'esquerra al camp, a la pagesia. Sabíem a la perfecció que, en els plans burgesos, l'agricultura mallorquina i de les Illes -a causa de l'especialització turística- estava condemnada a la destrucció. Les Illes havien de ser un solar de ciment (hotels i autopistes) i arena (platges) per a descans del proletariat europeu engrescat, mitjançant els grans mitjans de control de les consciències, a consumir deu o dotze de dies de "vacances" si hom volia ser "algú" en el barri (a Londres o Berlín). Era evident que a l'imperialisme espanyol i europeu no li interessava per a res el camp (de no ser perquè els turistes es poguessin fer una foto al costat d'una ovelleta). Dins aquesta línia de denuncia dels plans agressius del capitalisme espanyol i europeu contra la nostra terra, l'editorial del Democràcia Proletària que sortírem a repartir per Inca i totes les Illes, explicava: "El nostre camp sempre ha estat abandonat per les autoritats que ens governen des de Madrid. Quan va venir el turisme i els negocis començaren a retre... ¿es varen preocupar mai de fer inversions en els nostres pobles? Els capitalistes i especuladors... ¿es preocuparen d'urbanitzar convenientment les viles, construir hospitals, escoles (quasi totes les va fer la República), guarderies...? Ningú va pensar en les nostres necessitats. Tot va anar dirigit a especular amb els hotels, a destruir les costes sense posar un duro en la terra, sense pensar en modernitzar i donar crèdits al camp. I ara que comencen a venir menys turistes i les quebres d'hotels augmenten veiem clarament com va ser un crim no preocupar-se del camp, no construir indústries. Els treballadors de Mallorca mai no hem pogut governar la nostra terra. Però ja és hora que tot això s'acabi. Aquests quaranta anys de silenci, de manca de drets, han de finir definitivament".

Eren anys de claudicacions constants per part dels partits obrers històrics (PCE i PSOE). D'ençà els assassinats de revolucionaris en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (la desaparició d'Andreu Nin i milers de comunistes no estalinistes, anarquistes o simplement treballadors sense partit) el PCE ens havia anat demostrant el seu sinistre rostre d'enemic de qualsevol canvi anticapitalista. No era per casualitat que a les acaballes de la dictadura els militants comunistes de les Illes (OEC) fóssim conseqüentment antiestalinistes i antirevisionistes

Sortir a vendre la premsa dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) era provar de rompre el cercle de silenci que franquisme i reformistes bastien al voltant dels esquerrans illencs. Les detencions, malgrat els insults i tortures dels sicaris de la dictadura, ens servien per a rompre per uns moments la muralla de silenci que -comprovàvem diàriament- cada vegada es feia més forta a mesura que les lluites populars es radicalitzaven.

Els companys, quan sortíem de comissaria, ens venien a esperar i, puny enlaire, cantaven cançons revolucionàries: L'estaca de Lluís Llach, D'un temps, d'un país de Raimon, sense faltar-hi l'himne de Plataformes que, guitarra en mà, interpretava n'Antoni Mir. Teníem l'absoluta seguretat que, malgrat la repressió, arribaríem un dia no gaire llunyà a la societat sense classes, deslliurada de l'opressió capitalista, per la qual lluitàvem. Aquesta fe era la nostra força, que cap detenció ni tortura no podia enfonsar

Memòria Històrica

© Miquel López Crespí
© Arc46, grup de comunicació
.

30 La repressió feixista contra l'esquerra revolucionària: detencions i tortures

Agost de 2007

.

.

Altres temes recents a l'arc46:

. 

  • Salvem Montserrat
  • 28 d'Agost, Sant Agustí. Felanitx
  • Cala Figuera. Santanyí. Mallorca. Illes Balears
  • Segueix la seva Santa Desvergonya
  • Mapes de les Illes Balears
  • Trofeu Sant Agustí de basquet a Felanitx
  • NOU CICLE DE CONVERSES A LA FRESCA ORGANITZAT PER LA PLATAFORMA QUINPORTVOLEM?
  • 29 La transició i l'inici del procés autonòmic a les Illes (i II)
  • 28 La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
  • Si guanyau fent trampes .
  • .

    .

    Nedstat Basic - Free web site statistics Els arcs de comunicació comuniquen i uneixen

    Comentaris

    Afegeix un comentari
    ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

    Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

     
    Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
    Powered by LifeType - Design by BalearWeb