Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

Quadern de viatge. Lluis Maicas. Referent a Tavernaris de Jaume Caldentey

satalaieta | 04 Juny, 2008 10:56

satalaieta

Associació Humanista de Comunicació 
Arc46 ..Diari de l'Arc46 ..http://bloc.balearweb.net/23 
Escrits anteriors (blocat) Comunica: arc46nou(a)mallorcaweb.net

Referent al llibre de poemes "Tavernaris" de Jaume Caldentey Bennassar

Quadern de viatge 

Dimarts, 20.- Prou sabut és de tots els aquí presents que alguns diccionaris, àdhuc algunes enciclopèdies de no poc i reconegut prestigi, són d’escàs contingut pel que fa a determinades acepcions d’un mot concret, potser inusual, i que, això no obstant, són múltiples els sentits del qual mot hom podria inferir sense gaire esforç intel·lectual, i encara sense gaires coneixements filològics o semàntics. En altres casos, és confús o incomplet el significat que se'ls atorga, deixant sense cobertura algunes extensions que abasten no ja significacions d’ús i desús corrent, sino conceptes d’ordre universal que ultrapassen els estrets marges de la convenció. En podria ser un exemple senzill estepari, relatiu o pertanyent a l’estepa, que més que a una familia de plantes, o un génere d’arbust, aquí fa referència a una vasta planura erma, estèril. Més enllà de la fórmula acceptada, esteparis són individus que, o bé habiten la vastitud de l’estepa, o bé de forma voluntària elegeixen la soledat, l’aïllament com una forma de vida, ja sigui per assolir un estat ideal i suprem, sovint utòpic, ja sigui per allunyarse de l’organització gregària del sistema. Insinua, així mateix, una certa actitud indòmita i irreductible. Hermann Hesse, a la seva obra El Llop estepari, que oscil·la entre la biografia i la ficció, atès que fou escrita arrel d’una profunda crisi espiritual, dóna a l’adjectiu un contingut més heterogeni, però no més ambigu. I encara més paradigmàtic fóra el vocable tavernari, que no al·ludeix a cap sistema de l’escala geocronològica, a cap període situat entre el terciari i el quaternari, ans a allò que és propi de la taverna o, usat de forma més despectiva, dels qui solen anar-hi a beure, com de fet fa l’escriptor Miquel dels Sants Oliver en un dels seus poemes, un fragment del qual diu: “Assegut/ entre tots dos, un geperut/nanell, joglar estrafalari,/ sermonador i tavernari”. Tanmateix, no és la incorrecció, sinó la restricció allò que convé ressaltar. Tavernaris fa referència a una categoria de l’espècie humana l’hàbitat de la qual són les tavernes, els cafès, més modernament els bars i les cafeteries, a redòs dels seus tassers, de les seves barres, construeixen una existència paral·lela, alternativa al tedi de l’existència tradicional: allí es relacionen amb altres individus d’igual dèria i condició, nosmalment estimulats pels efectes d’un esperit prou combustible, allí parlen, car cap tema no és aliè al seu interès, ni a la seva curiositat, i encara menys a la seva erudició, de filosofia, teologia, sexologia, política, futbol, ètica, fonètica o física quàntica; plantegen, i resolen, de forma assenyada, els grans misteris de la vida i de les relacions humanes.

Decidèixen sobre l’existència de Déu. Posen ordre, amb una sola i breu sentència subordinada a un llarg exordi, el caos que pateix el món. Els tavernaris, per l’extravagància dels quals sent una veneració absoluta, una admiració incondicional, tenen facilitat per fer part d’una societat que, recolzada indolent a la fusta del taulell, fa de la confidència poesia, perquè usen la paraula de forma hiperbòlica i sumptuosa, perquè el suc anul·la la hipocresia i estimula la franquesa, perquè una copa d’alcohol fa el verb lúcid i subtil, sovint violent, tot i que la violència ha de tenir en el llenguatge acomodació, altrament fòra restringir-ne un dels seus registres més inofensius.     A cap dels aquí presents no sorprendrà, desprès d’aquest enardit pronunciament, que algú podria considerar excesiu o sobrer, fins i tot escrit sota els efectes de licors d’alta graduació, no sorprendrà ninugú, dic, que m’hagi agradat el títol, i el contingut, de l’últim llibre de Jaume Caldentey Bennàssar: Tavernaris, que el mateix autor subtitula De garrigues i tavernes, tal vegada per abastar ecosistemes marginals que li són propers, en el segon cas per tot allò abans cosiderat, en el primer per ser terreny no conreat on habita la flora infèrtil i la selvatgina, i, alhora, per conformar el paisatge mediterrani amb el qual s’identifica l’esperit rebel de qui no vol fer planter de poesies per transplantar-les a la tebior artificial dels hivernacles, sino que les vol silvestres, indòcils, refractàries a l’autoritat, esquives a la fraudulència, resistents a l’adversitat climàtica.

L’obra, editada per “El Tall”, és diversa i, potser, dispersa, materials d’al·luvió que han trobat recer i aixopluc a les pàgines d’un recull que conté torbacions i turbulències en igual mesura que la vida. El pensament, igual que la vida, no és lineal, ni previsible, ni tampoc no és una successió ordenada, ni tan sols voluntària, d’idees i d’esdeveniments. El pensament, igual que la vida, igual que el llibre que coneix el tast del vi, que ha ensumat la combustió del sofre i trescat la penombre de tavernes i garrigues, és un conjunt de sediments dipositats pel corrent de la necessitat o de l’atzar. Versos que s’han escrit sota la urgència del resplandor fugaç, sota l’exigència de la veu del cor, que no s’atén a consideracions sensates, ni a seqüències predeterminades.

Tanmateix, la coherència del conjunt ve donada per la coherència emocional i vital de l’escriptor, no pas per la voluntat de sotmetre l’escriptura a cap disciplina. Tot ésser vivent pateix mutacions, físique i intel·lectuals. Avui ja no som els qui fòrem ahir. Ni demà ja no serem els qui som avui. Res en el temps no és inalterable: aquesta és la causa per la qual mai no podrem nedar dos cops a les aigües del mateix riu, perquè nosaltres ni el riu no som iguals, ni passar dues vegades pel mateix camí, per igual raó que l’anterior. Només la mort te la capacitat de deixar inamovibles els processos químics i, en coseqüència, d’immobilitzar l’expansió orgànica, l’evolució, els canvis en general. Per això m’interessa, molt més que la unitat, o que la cohesió, tot i que cap de les dues qüalitats no són declinables, la contradicció i el dubte, àdhuc l’error, la força que hom aboca al present, la passió i la follia que ens fa més humans, més imperfectes. Tavernaris, si de cas, s’ha de llegir, i analitzar, sota aquesta visió de multipkicitat, de diversitat, de transformació humanes, perquè, d’una manera o altra, hi són presents totes les obsessions, i tots el afectes, de qui emprèn la tasca de deixar constància del seu alè: la vida, com no podria ser d’altra manera, la most, inseparable de la vida, l’amistat, la terra, la llengua, l’amor, la reivindicació o la denúncia, la identitat, i tantes altres qüestions que preocupen o enutgen l’autor. I ho fa, en tots els casos, amb una energia poètica que no s’exahaureix en la construcció formal, ni en l’adjectiu superflu, sino en el pinyol indispensable i essencial, en la llavor que ha de transcendir la part més efímera de l’anècdota, perquè, Jaume Caldentey, des de la seva llibertat creativa, des de la seva independècia corporativa, des de la seva honestedat literària, fa poques concessions a l’excés estèril.    

Heu de saber, si de cas, que no em delecta, com lladre furtiu que roba perles d’un collar d’altri per embellir el propi coll, saturar de cites un text de presentació, encara que aquestes el puguin millorar. Heu de saber que em desplau reproduir, i encara més explicar, perquè tenc la covicció que la poesia que necessita ser explicada no mereix ser llegida, poemes del llibre que s’ofereix per tal d’aixamplar el contingut de la intervenció de qui el presenta: són, les escriptures, a la vostra disposició per tal que enfaceu la vostra pròpia versió, que és el que esperen les paraules dels lectors, car les paraules, volubles i estrictes alhora, proposen a cada lector la complicitat d’una interpretació única. Em plau, més que cap altra cosa, intentar copsar, i transmetre, en la mesura que és possible transferir els impactes sensorials que hom rep, les sensacions que ha desfermat la lectura de qualsevol obra, en aquest cas concret Tavernaris, un recull escrit des de la sinceritat, des de l’impuls, que en aquest cas no és la tendència involuntària a executar un acte, sinó el desg, entre incontinent i mesurat, en qualsevol cas conscient, de deixar escrits els batecs en un cardiograma que dibuixa espirals que s’enlairen vers l’horitzó del paladar celest, que il·lumina la certitud de les garrigues de sobreviure els incendis i refer la verdor de mates i ullastres que brosten a les artèries amb la saba de les cendres, que ret tribut i gratitud als amics que l’enriquiren.

Els poemes de Jaume Caldentey són per glopejar lentament, assaborir-ne el matissos, les tonalitats, el grau, les textures, destil·lar-ne la saviesa qe l’home que ha caminat els retorns amb igual diligència, il·lusió i zel que transità el viatge d’anada: descobrint a cada passa, rera cada corba de la senda, en cada mot que s’agotzona a les pàgines del diccionari, la diversitat d’impressions que afecten el trajecte. Els seus dilatats coneixements sobre els cicles i els ritmes de les estacions, sobre les marees, les calmes i les tempestes, sobre les petites coses que l’envolten, sobre territoris i geografies que s’oculten a la nostra comprensió, exciten la sed de saber, de sentir, de gaudir.    

Els tavernaris beuen per la pell la força de la fosca, perqu`és de nit quan més clar hi veuen, quan més despert tenen l’enteniment, quan es nodreixen de la pols de les estrelles, la qual cosa els fa vidents de les realitats que pertanyen a l’índex incomplet de les naturaleses en procés de formació. Podríem dir d’alguns d’ells que són llunàtics, excèntrics, però essent de Felanitx fòra ociosa aquesta precisió: els precedeix la fama d’orats. Jaume Caldentey és felanitxer i està ungit per la rauxa. Posseeix la màgia impertinent que el fa bon poeta i bona persona alhora. El fa, fins i tot, bon tavernari. He d’afegir, abans de callar, que m’honora presentar-vos el seu llibre Tavernaris, que cal que llegiu, però m’honora, sobretot, considerar-me amic seu i que aquesta amistat sigui recíproca.  

lluís maicas

maig 2008 

.

Nedstat Basic - Free web site statisticsEls arcs de comunicació comuniquen i uneixen

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb