Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

Les tres santes

satalaieta | 04 Setembre, 2005 07:50

Les tres santes:
Santa desvergonya, santa imposició i santa negació

Tot i que ja fa més de 30 anys que la realitat política, per a mi, ja no és una fe dogmàtica familiar, com ho pugui ser la doctrina de qualsevol religió, com la catòlica, sinó un fet observable i avaluable, costa llevar-se el prejudici de l’heteroatribució (que te donen alguns per malintencionats i alguns per ignorants) de ser una persona de dretes i, si m’apuren, franquista. No obstant això, és cert que vaig néixer i viure, fins a la meva joventut, al si d’una família profundament convençuda (catòlica ortodoxa i franquista: ambdues coses solien anar juntes) i profundament coherent amb les seves creences, tot i que també profundament pacifista i respectuosa amb les altres persones. Conseqüentment tenc moltes experiències, vivències i relacions d’infància i joventut contràries a les actuals convençudes dels darrers trenta i pico d’anys.    

Ara que acabo de passar l'estiu en el Port de tots els estius de tota la meva vida i ara que visc en situació d'escàndol permanent de la generalització de la corrupció immoral dels escàndols polítics del PP en tots els racons de les Illes Balears recordo una conversa amb un dels meus dos millors amics de l'adolescència que m'ha explicat el comportament polític escandalós de la majoria de dirigents del PP, especialment el propi Aznar, Matas, Zaplana, Aceves, Trillo, Palacio, Arenas, Aguirre, Botella, Agag, Rodríguez,...

Efectivament, només ens vèiem a l'estiu, però tots els estius nosaltres tres (jo tenia tres anys més que els altres dos) coincidíem i, pràcticament, ens passàvem tot l'estiu junts, érem una colla de tres dintre de la colla superior d'uns vint.

Seria el primer dia de l'estiu del 1965 o del 1966, el primer després del primer curs universitari d'un dels meus dos amics (jo ja havia anat a Barcelona dos cursos abans i ara estudiava turisme a Palma i el meu altre amic devia estar fent “el tercer de Preu” com deia ell) quan aquest ens va convocar als altres dos a la “plaça de l'Església”, sota els pins, per a contar-nos “una cosa important” de la seva formació universitària.

En aquells anys no havia universitat a les Illes Balears i érem relativament pocs els joves que anàvem a la Universitat (els altres havien cursat “iniciació professional” a partir dels 10 anys o, després del batxillerat superior, feien Comerç, Magisteri o Turisme). De la minoria que anàvem a la universitat, una immensa majoria “anava” a la Universitat de Barcelona, uns altres anaven a la Universitat de València i només alguns molt escassos anaven a altres universitats com Madrid o Salamanca. El meu amic, i això em va sorprendre molt, havia anat a la Universitat de Navarra a Pamplona. En la plaça, sota els pins, ens contava que era una universitat del Opus Dei (jo, per aquell temps, no sabia el que era l’Opus Dei,; després he sabut que era una secta super sectària dintre de l'altra secta super sectària i, quan em van dir que Aceves -o era Trillo?- i Palacio eren de l’Opus Dei, pens que, cas de ser cert, no sols és una secta sinó que és una societat secta satànica,  ja que Satán és l'ésser sobrenatural antítesi de Déu i Déu és Veritat i Vida, mentre que aquells van donar suport a la mentida i la mort). Llavors el nostre amic, amb aire de misteri i amb una posició mig de misteri, mig de persona interessant, i bastant de superioritat (fins a llavors la superioritat me la reconeixien a mi per ser el major. Ara ell acabava d'aprovar el primer curs de Dret en aquesta universitat, mentre jo ja l'havia abandonat i l'altre amic encara no hi havia arribat) ens va explicar:

“Als pocs dies d'estar en la Universitat un religiós principal ens va cridar i ens va dir: Sapigueu que vosaltres sou un grup escollit, sou els millors i, en la vostra relació amb el món exterior (els altres) deveu aplicar ‘les tres santes’: la santa desvergonya, la santa imposició i la santa negació”.

La santa desvergonya, barra o desimboltura, segons la intensitat i circumstància, consistia en que devien proposar la seva voluntat i propostes i expressar la seva militància sense cap rubor per vergonyosa que qualsevol d'elles pogués ser.

La santa imposició consistia a imposar aquesta voluntat a les altres voluntats que poguessin resultar diferents (no és qüestió de debatre i consensuar entre distintes propostes, sinó d'imposar la pròpia per ser “la millor”).

I la santa negació entesa des d'una doble perspectiva, negar les propostes dels altres si no són coincidents amb la pròpia (“als meus amb raó i sense ella i als altres ni aigua”) i negar les nostres accions i responsabilitats, fins i tot les evidents, si així convé.

Des de llavors, especialment des del Govern d'Aznar, la política dels dirigents populars gairebé sempre ha tingut aquestes tres característiques: cometen els escàndols més greus sense el més mínim rubor (santa desvergonya), imposen les seves estratègies per errònies que siguin i sense escoltar a ningú (donar suport, per exemple, a la política expansionista i invasió mortífera vergonyosa de Bush, en contra de tots els criteris restants, o la implantació de la LOCE també en contra dels criteris, interessos i voluntats de tots els altres,... i fins i tot tenen la santa desvergonya de pretendre imposar al Govern tot fins i tot quan són minoria), i neguen l'explicació i el diàleg fins i tot en els moments més greus i urgents, tant en posició de govern com d'oposició (fins i tot immediatament després del gravíssim 11 M el soci del pacte antiterrorista –el PSOE- va sol·licitar la immediata reunió del pacte –exclusivament ells dos, quan deuria ser de totes les forces polítiques-, al que es va negar el PP del Govern. Si no era aquesta l'ocasió perquè es reunís d'urgència el pacte antiterrorista, quina ocasió ho serà?) Aquests dies que els múltiples escàndols dels alcaldes del PP en tots els fronts de les Illes Balears farien que si jo fos Matas o Rajoy estaria, mort de vergonya, sota les pedres, Rajoy va donant desvergonyiments i insults xulescs al President Rodríguez Zapatero quan aquest li ofereix un diàleg i explicacions de les seves intencions polítiques davant el nou curs polític (Aznar sempre va menysprear al cap de l'oposició i mai li va concedir la menor audiència ni explicació).

Encara que aquella confessió va ser el principi del nostre distanciament i final de l'íntima amistat, sempre li he agraït aquesta sincera informació que m'ha servit per a “explicar-me” el per què dels comportaments “estranys” de molts capitalistes i polítics ultres. També va servir com una de les primeres reflexions que m'impulsessin cap a l'altra “riba”: a poc a poc, reflexió rera reflexió, vaig deixar de creure els dogmes irracionals i vaig creure en les veritats evidents i en les persones humanes (creients o no creients, però que procuren la veritat, la vida i el diàleg i rebutgen prejudicis, prepotències, agressions i violències), em vaig anar apartant del perfil de San Pau, qui va caure del cavall per un enlluernament que no li permetia veure bé, per a apropar-me al de Sant Tomás, “només crec allò que veig amb els meus ulls i toco amb les meves mans”, “els meus, amb raó i sense ella”, van deixar de ser els meus (ara, en principi, “tots” són els meus fins que alguns van deixant de ser-lo al perdre la raó). I em vaig adonar que els meus guions personals i socials eren els oposats a les “tres santes”: procuro no fer res del que em pugui avergonyir (tinc molta vergonya), desitjo convèncer, que els meus arguments convencin, però mai imposo cap criteri o voluntat per força i, igualment, mai nego la paraula i la raó a qui me l'ofereix o sol·licita, com mai nego que jo hagi fet una cosa que realment hagi fet, per errònia que sigui.

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg social
4 de setembre de 2005
(gairebé 40 anys després d'aquella conversa)

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb