Blog de l'Arc Mediterrani

"Sa Talaieta Petita". Arc Mediterrani. Coordina: Antoni Ramis Caldentey. Psicòleg humanista i social.

La minifaldilla

satalaieta | 21 Juliol, 2009 21:57

Marisa té 24 anys, no és alta ni baixa, ni grossa ni prima, ni guapa ni lletja, ... Des de fa uns anys la seva colla d'amigues es va desfent per reducció: De sobte una d'elles coneix a un noi (o una noia) amb el que incrementa les seves sortides en solitari fins que es converteixen en parella més o menys estable i va reduint la relació amb el grup fins a la res total.

Cada vegada que hi ha una reducció, aquesta incita i provoca noves retirades i reduccions. Marisa no recorda des de quan ella s'ha quedat sola en el grup, sense tenir la mateixa oportunitat que les seves amigues.


Ahir, dia calorós de juliol, va decidir tirar la resta per intentar sortir també de la seva colla, ara unitària (ella sola), d'amigues, mitjançant la trobada, amb possibilitats, d'una parella: Es va posar un bonic vestit blanc, ajustat al seu cos, ni gras ni prim, ni alt ni baix, gens transparent, ... però acabat amb una faldilla volant que li arribava fins a un pam per sobre dels genolls (els mítics 20 cm.). Indubtablement, els homes (i dones) se'ls aniran els ulls a aquests 20 cms. I la abordaran mental o realment.


Va sortir de casa, poc abans de les 8 del matí, amb direcció a l'oficina en què treballa com a primera secretària, va saludar a Antonio, guarda de l'aparcament privat que hi ha en els tres soterranis de la seva finca, qui va respondre a la salutació, certament , embadalit en les seves cames, entre el genoll i el final de la falda. Al girar per agrair, amb un somriure, la salutació, ha pogut veure, uns metres més amunt, un home major, tindria gairebé 70 anys, amb vestit clar que seguia en la seva mateixa direcció. Sense fer més cas inicià el seu camí carrer avall. Notava, sense veure, que l'home major reduïa la distància entre ambdós, per la qual cosa va accelerar el pas (l'home major no podrà accelerar massa, va pensar), però la distància entre ambdós no augmentava. Sentia la mirada de l'home major clavada a les seves cames on aquestes iniciaven l'amagatall dins la minifaldilla. Al primer semàfor del Carrer de Jesús l'home es va parar abans uns metres abans. Ella, mentre esperava el verd, va poder veure'l amb cua d'ull ja que ara no estava darrere sinó a la seva esquerra. Quan el semàfor es va posar verd ambdós varen creuar mantenint les distàncies. Marisa se sentia molesta per aquesta persecució i nua davant la més que suposada lascívia del vell verd. Maldeia la idea del vestit blanc amb minifaldilla, però aviat se'n va oblidar quan es va creuar amb diversos nois joves, dos més joves que ella, dos aproximadament de la seva edat i un altre que tindria poc menys de 30 anys. Cap dels cinc va semblar adonar-se del vestit que portava Marisa, ni de la seva minifaldilla i provocants exposades llargues cames, ni tan sols que es creuen amb ella. Amb el que es va repetir la situació anterior de persecució de l'home major.

Els pensaments de Marisa ploraven al seu cap: "Per què no m'ha mirat ni un sol dels cinc?" "Ja torna a passar el mateix de sempre: sóc indesitjada, invisible, per als homes (i per a les dones)" "Però bé, per aquest vell verd no sembla que sigui ni invisible ni indesitjada. I com a home major és ben guapo i amb port de molt senyor. I, ben pensat entre la seva edat i la meva no hi haurà molta més diferència que entre la de Camilo José Cela i Marina Castaño ". Pel que, arribant al segon semàfor va reduir la velocitat de la seva marxa. L'home gran es va parar uns metres darrere.

Quan el semàfor es va posar verd Marisa va creuar el carrer lentament, mentre que l'home la va avançar per la seva esquerra...

Marisa primer es va sorprendre, però aviat la seva sorpresa es va convertir en enuig: Va maleir el seu vestit, la seva minifaldilla, es es va maleir a si mateixa i, sobretot, la seva sort. Va donar mitja volta i va emprendre el camí invers. Al cap i a la fi encara estava a prop de casa seva. Va saludar de nou a Antonio, qui li va dir: "què, s'ha oblidat alguna cosa a casa? Qui no té cap ha de tenir cames". Marisa es va limitar a somriure una mitja somriure sense dir res, mentre pensava: "Doncs ja veus perquè em serveixen les meves cames per molt que les mostri en excés..." Es va posar uns texans del seu germà Gabriel que li anava, pel menys, dues talles gran i va tornar a emprendre el camí de l'oficina.

Al primer semàfor, mentre esperava el verd, va sentir que les seves mans, cor i gola tocarien el cel, que les seves cames, ara totalment ocultes, tancades en aquells texans, i tot el seu cos, sobrevolarien els núvols:

El seu germà Gabriel l'havia assolit en el semàfor y se li havia posat de front.

Ella pensava que li anava a armar la bronca per haver agafat els seus texans.
Però no va ser això el que va fer Gabriel: De sobte va baixar les seves mans a l'altura de l'engonal de Marisa on va agafar les mans fortament agafades que havia introduït per darrere, i per sorpresa, entre les cames de Marisa, el seu altre germà i ambdós varen aixecar els braços amb un fort impuls que va aixecar, de manera immediata, més d'un metre, a Marisa.
Antonio, des de la porta del seu garatge, reia divertit al veure l'escena i la cara (només la veia de perfil) de sorpresa i ensurt de Marisa. Recordava que feia 40 anys, mentre estudiava magisteri, feien aquesta mateixa broma ell i els seus companys. Com també una altra bastant menys divertida: venia per darrere un company (tristament mai va ser una companya), t’agafava fortament els testicles i t’exigia, per amollar, que diguessis el nom de cinc toreros o una alineació de futbol del Mallorca, Madrid o Barcelona.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb